algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 11°
11°

Primera memòria d'Itàlia

La meva primera visita a Itàlia fou l'estiu de 1975. Ho record bé perquè vaig coincidir amb Jack Nicholson a Roma, on ell havia de presentar Algú volà sobre el niu del cucut, film reivindicatiu i acusador de la institució manicomial. A Roma vaig assistir a una assemblea de tres-centes feministes, procedents de tota Itàlia, que debatien la llei del divorci i de l'abort. Les comunistes, disposades a presentar una iniciativa legislativa; les meves amigues, de Lotta continua -com les d'Avantguarda operaia i d'Il manifesto-, defensant que les dones italianes es bastaven elles mateixes per legislar. A través del fiscaMiquel Miravet, vaig establir contacte amb juristes de Magistratura Democràtica, afiliats al partit extraparlamentari que dirigia Rosana Rosanda. Durant un sopar amb vint persones, a una casa, m'interrogaren sobre les esperances del poble espanyol davant la mort prevista degeneral Franco. Vaig visitar Rafael Alberti -María Teresa León perdia la memòria per l'avanç de la malaltia- i vaig parlar amb ell de l'esclat de la guerra del 36-39, que el va sorprendre a Eivissa. Abans, a Verona, una adolescent en bicicleta m'havia mostrat la finestra de Julieta, i la mezzo Franca Berini em facilità l'accés a un assaig generad'Aida a Les Arenes, on ella interpretà una Amneris antològica. A Venècia, vaig contemplar la biennal dedicada a l'art contemporani espanyol, comissariada per Oriol Bohigas, on es marcava un doble discurs, plàstic i polític, al llarg de vint-i-cinc anys. Vaig conèixer el matrimoni Basaglia, Franco i Franca, i amb ell vaig recórrer les instal·lacions del manicomi de Trieste. Portava a terme, com una mena de sacerdoci, la destrucció de la institució manicomial de la mateixa forma que ja ho havia fet a Gorizia. Jo havia traduït al castellà La instituzione negata, el 1969, i aquella jornada amb el psiquiatre Franco Basaglia la recordo com una de les més enriquidores de la meva vida. El final del viatge fou un salt en tren de Venècia a Torí, la ciutat de Cesare Pavese. Vaig passar una nit a la mateixa cambra on ell es va suïcidar aquell 18 d'agost de 1950, a l'Albergo Roma, vora l'estació del ferrocarril, tot recordant, insomne: «Prou de paraules. Un gest. No escriuré més». Na Fiona Campbelem recorda que el seu fracàs fou defugir els orígens i la pàtria feliç de Santo Stefano Belbo.

-També hi vaig arribar, amb l'ajut d'una amiga torinesa. El Piamonte és la infància feliç de Pavese i la pàtria dels grans vins.

-I vas poder reconèixer els paisatges que ell literaturitzà?

-Sí. Aleshores encara vivia el seu amic d'infància Pinolo Scaglione, «il Nuto» a La lluna i les fogueres. Ell ens va contar, de manera molt detallada, la darrera visita de l'escriptor a Santo Stefano Belbo, poc abans del seu darrer fracàs sentimental amb l'actriu nord-americana Constance Dawling.

-Pinolo Scaglione crec que actuava com a dipositari de la memòria del seu amic escriptor. Davide Lajolo el cita sovint, a la biografia Il «vizio assurdo».

-Ho recordo. Vaig tornar a Palma amb la tercera edició del llibre, de juliol de 1975. Tot allò era una cosa un poc rara.«Il Nuto» recitava un discurs, que es notava repetidíssim, de la relació de Pavese amb ell i amb el poble, i et demanava que li compressis un petit taüt com a recordatori.

-Una mica tètric, tot plegat. O un negoci de turisme cultural.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris