algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 12°
17°

Salvem La Real!... Salvarem Son Real?... Queda cosa per salvar?

Els clams populars que s'han mogut entorn del problema plantejat a les rodalies del monestir de La Real obliguen a comentar altres desgavells patrimonials que no han tingut tant ressò com el que abans he indicat.

L'acte emblemàtic de l'Auditòrium celebrat el dia 22 de març en favor del salvament de La Real fou, al meu entendre, una manifestació prou clara del que pensa el poble davant la proliferació de ciment i asfalt a la ruralia illenca. Emblemàtic de bon de veres, malgrat la versió, edulcorada, censurada i retallada que ens donà el mitjà d'informació, ara per ara, oficial, que fou més bé una mostra semblant a la que ens tenia acostumats el NO-DO d'altres èpoques.

La pregunta o preguntes que em faig encara que no tenguin resposta, cal formular-les.

Què pretenen els poders públics a l'hora de defensar el patrimoni cultural? És lògic que tal defensa sigui empriu exclusiu d'una conselleria insular que rep el nom d'urbanisme o quelcom semblant? És congruent la funció urbanística amb el patrimoni cultural nostrat? Quins són els criteris establerts pels tècnics en arqueologia a l'hora de valorar les coses dignes de conservar i les que es poden enderrocar olímpicament? Quina preparació tècnica tenen els responsables polítics que tenen competències en la matèria o matèries?

Amb freqüència em vénen a la memòria els comentaris que Gabriel Alomar i Esteve, arquitecte, amb la seva habitual ironia, de vegades aspre, sempre amb un punt d'acidesa, tot recordant una anècdota de joventut. En expressar a un bon amic, universitari, el seu anhel de ser urbanista, aquell, dies després, li féu saber que segons el diccionari Larousse tal paraula era definida com partidario del Papa Urbano. De tal cosa ens deixà constància escrita a Treinta años después que encapçala la reedició de la seva enyorada Teoría de la Ciudad (Madrid, 1980).

No he aconseguit documentar la definició deLarousse, emperò a la 15a edició deDiccionario de la Lengua Española, més o menys pels anys vint del passat segle, aquest mot no era recollit, cosa que en edicions posteriors ja es presentà tal com ha de ser: persona que profesa el urbanismo.

Alomar no puntualitzava quin Papa d'aquest nom esmentava el diccionari. Cosa complicada perquè dins la nòmina en figuren vuit i si es referia al darrer, Urbà VIII, ben servits aniríem.

El que no va escriure mai Alomar era el vertader significat de l'expressió partidari del Papa Urbà, perquè si aquest era el vuitè és prova evident que la història com més oblidada sia, més positiva és.

Urbà VIII (1568-1644), en el món Maffeo Barberini, Papa de Roma entre 1623 i 1644, pertanyia a una família de la qual els romans de l'època amb la seva sarcàstica ironia encunyaren aquella glosa que resava:

Quod non fecerunt barbari, fecerunt Barberini.
És a dir el que no feren els bàrbars ho feren els Barberini. I què és el que feren els Barberini? Desballestar l'antiga Roma per construir els seus palaus! Cosa que no feren els bàrbars ni tan sols els mercenaris de Carles I quan la saquejaren l'any 1527.

Serà convenient reprendre l'antic significat del mot en qüestió?

Que els déus de l'Olimp m'alliberin de tal afirmació. No voldria que el col·lectiu dels urbanistes professionals em cercassin les puces en aquest afer. No és la meva intenció. Tampoc voldria que els que comanden en matèria d'urbanisme se sentissin ferits davant les meves recordances històriques. Som professional de la història i encara tenc la plena seguretat que la història és la mestra de la vida. Per res del món voldria acusar a ningú de bàrbar, ni de barberini. Almenys aquesta família fa segles que es va estroncar. De bon de veres? O és que encara resten partidaris del Papa Urbà VIII?

Perdonau-me, amables lectors, o millor dit lector amable que tens la humorada de llegir els meus retrets, davant tan llarg proemi, emperò el cas de La Real em porta a la memòria el de Son Real a Santa Margalida estant.

Creia que a l'anterior legislatura la finca de Son Real, històricament una de les més importants de la nostra terra gràcies als seus jaciments arqueològics, s'havia salvat de l'asfalt, dels pirul·lís de ciment i de la gespa dels camps de golf.

Pareix que no és així. Tornem al passat. Quan excavàrem el figueral de Son Real (1965) una inoportuna figuera sembrada a l'abric d'una d'aquelles construccions ens impedí acabar la nostra investigació. En veritat les figues setembrines eren delicioses i els excavadors gaudírem de la seva dolçor. En no poder fruir d'altres dolçors, bones eren les sucoses figues de Son Real. La figuera fou salvada en homenatge a un ecologisme ben entès i a la qualitat del seu fruit.

Anys després la figuera se secà, com en aquella cançó que els anys quaranta cantava la Mercedes Vecino. Aleshores vaig entendre que era hora de cloure la investigació. Emperò en aquelles saons girà la truita i els que havien adquirit Son Real deixaren de tenir competències i el conjunt de navetes que excavàrem anys enrere, quedà sotmès a les intemperàncies de la natura i dels homes. Segueix sense revelar els seus secrets, sense que els actuals que ara hi tenen empriu s'hagin preocupat de revaloritzar la seva importància.

Resulta que part de l'abandonat Son Real no fou adquirit i que es projecta un nou camp de golf. L'enèsim camp de golf! Quants camps de golf tenim a Mallorca? I quants golfistes? També creia que equips ecologistes es dediquen a netejar per esvair plantes foranes, considerades depredatives del medi ambient i... la gespa no és una planta forana? No és una planta que necessita d'un bon reguiu que no podem donar als nostres horts? En realitat la seva funció és depredadora encara que tal opinió no agradi a algú. Són altres preguntes que afegir als retrets anteriors perquè som ben conscient que si adduïm la presència de restes arqueològiques en aquell indret de Son Real, poca importància tindrà la cosa. Els informes tècnics, que escolten els que seuen al cadirat del poder, seran tant desgavellats com els que foren evacuats defensant la malifeta de Santueri, autoritzant la destrossa de l'antic port de Ciutat, contemplant impassibles la remoguda de part del camí de Sa Bomba o advocant per la conservació dels murs romans totalment degradats, del baluard de Berard i menyspreant les restes de mur medieval. Quins criteris se segueixen en aquest afer? Tenen discerniment per fer-ho? Darrerament un mai sap per què una cosa és bona i les altres són dignes de ser esborrades de la faç de la terra.

En bastir el camí d'Artà a Alcúdia, el corral dels cabrits de Son Real, un dels santuaris prehistòrics de Santa Margalida, va quedar enterrat baix la macada del camí. La fotografia aèria d'aquella època ho mostra de manera clara i llampant. Ningú va motar. D'això fa més de cinquanta o seixanta anys. Sens dubte ha prescrit la malifeta. Restes de navetes encara existeixen en aquelles rodalies. Hi seguiran per molt de temps? Les salvarem?

Sí. Salvem La Real! Emperò salvarem Son Real? Podrem salvar altres coses amenaçades per la irresistible pressió de la vida moderna? Els solcs salvatges oberts a les nostres garrigues en favor d'una més gran velocitat són ja irremeiables, el port antic de la vella ciutat ja no existeix, preuats documents arqueològics s'han esvaït utilitzant tècniques científicament rebutjables, malgrat que l'opinió dels experts en la matèria afirmin el contrari.

Quina sort espera al meu vell barri d'Hostalets? No seria millor pregar als déus que ens deixin tal com estàvem abans?

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris