algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 12°
14°

Valsos, fandangos i balls de bot

A Ciutadella i a Llucmajor governa el partit més votat. Res de nou; sol passar quasi pertot. Aquest no té, emperò, majoria absoluta i, per aconseguir-la, es recolza en el vot d'un partit local minoritari, que està integrat en el govern municipal amb competències delegades. Açò és normal en democràcia. Però allò que en democràcia no hauria de ser gens normal és que el govern municipal no hagi fet públics els seus pactes de govern ni els seus objectius programàtics per als quatre anys de mandat (¿en què s'acordaven i en què discrepaven els programes electorals de les dues formacions, la majoritària i la que té només un regidor?). D'això es queixa l'oposició, si més no a Ciutadella. (A Llucmajor, em diuen que la cosa va molt semblant, però no ho he comprovat). L'oposició vol saber entre altres coses què van pactar els socis de govern, quines prioritats van establir, qui cedeix més i en què... A no ser que els programes i objectius electorals dels dos partits fossin idèntics o bé absolutament complementaris. Llavors, el fet de presentar-se com a opcions separades deuria respondre tan sols a estratègies i a interessos personals. Admetent que en teoria aquesta darrera hipòtesi sigui fins i tot possible -no dic legítima-, açò no deixa de fer que, en ares d'un principi democràtic, sigui exigible la presentació del programa de govern. Així s'ha fet sempre que el joc entre govern i oposició ha estat democràtic. Així cal exigir-ho, i ho exigien i ho exigeixen els consellers del mateix partit que governa a Llucmajor i a Ciutadella allà on era o és a l'oposició (al Consell de Menorca, per exemple).

La consigna «nit i boira» (Nacht und Nebel, de regust hitlerià) no és gens aconsellable. Transparència i claredat és el que la democràcia reclama.

Llucmajor i Ciutadella són encara dues poblacions amables i polides; tanmateix, veient allò que hi passa, no crec que siguin envejables. De vegades en parlen els diaris perquè hi succeeixen coses gens exemplars. Algunes diuen molt poc o gens de la qualitat moral dels qui les protagonitzen; altres fins i tot han acabat als jutjats.

El cas dels dos municipis esmentats presenta un cert paral·lelisme amb un país centreeuropeu, Àustria. La premi Nobel austríaca Elfriede Jelineck ha retratat en les seues novel·les una situació de misèria humana en aquest país, a primera vista polit i culte; una situació deplorable en relació a costums atàvics, manca d'horitzons vitals i opressió de gent esclava d'uns hàbits tradicionals que literalment ofeguen.

Una altra veu que descriu una Àustria decadent i grollera és la del dramaturg Thomas Bernhard. A l'obra L'home de teatre, que es representa aquests dies a Barcelona, hi fa una crítica contundent, profunda, colpidora del seu país. Però aquí, en canvi, estam molt mancats de veus crítiques. Hi ha qui diu que la gent té por de parlar; hi ha represàlies.

Si ens miram ustria amb ulls de turista, veurem un país de muntanyes amb neu i valls amb prades molt verdes; amb una capital, Viena, d'edificis magnífics i valsos brillants, on plana l'ombra vaporosa de l'emperadriu Sissí (un pèl kitch, no cal dir-ho...). Cert: no tot es circumscriu a una estètica cinematogràfica de tecnicolor. Viena era i continua sent la capital d'un país molt civilitzat, on el benestar és possible. Àustria és imprescindible per conèixer la història cultural europea. A Àustria, com a Ciutadella i a Llucmajor -salvant totes les distàncies-, la dreta és molt poderosa; a més, té una extrema dreta present i populista, que provoca a la columna vertebral de les persones cultes un fred més gèlid que l'oratge dels Alps. L'ultradretà FPÖ, que no amaga la seva admiració per Hitler i el nazisme -i que, no obstant açò, es declara «liberal»-, té com a líder Jörg Haider, un home de maneres poc civilitzades, tirant a grosseres, que braveja de dir les coses directament, que abomina de les formes democràtiques i que concep la política com l'exercici del poder per afavorir els seus. Clar que, «els seus» són, en un discurs simplista i esquemàtic, «els bons», vull dir els autèntics austríacs. I tots els qui no combreguen amb les seues rodes de molí ideològiques són considerats estranys, estrangers a ca seua.

A Llucmajor, el regidor Joaquín Rabasco, únic representant del seu partit ASI i soci del PP, imputat pel Jutjat d'Instrucció núm 6 de Palma per un escàndol de desviació de doblers públics als seus comptes propis i notícia freqüent per gestió d'interessos personals, es vol erigir en defensor dels «forasters», insultant la llengua i la cultura pròpies dels mallorquins en el paroxisme de la demagògia.

A Ciutadella, és la presidenta del Consell en persona, la ciutadellenca Joana Barceló, la qui ha estat titllada de «maonesa» per part d'algun membre del govern municipal. Una manera de dir-li que no és «dels nostres». Això perquè presumptament la gestió política que impulsa al Consell no afavoreix alguns dels projectes emblemàtics de l'equip de govern municipal. Així que els ciutadellencs que no accepten aquest discurs han d'entendre que no tenen ni dret a discrepar ni tan sols a ser considerats ciutadellencs?

És el discurs pseudoidentitari dels qui consideren els que no són iguals que ells, pensen com ells i que no són dels seus com a estranys a la comunitat i potencialment perillosos. Em deman si açò no té un inequívoc caràcter racista i xenòfob...

El cas és que hi ha un segment minoritari , però gens menyspreable, de la població austríaca que ha votat en Haider. I és gràcies al suport del seu partit que el Partit Popular Austríac (l'Österreich Volk Partei) del canceller Wolfgang Schüssegoverna Àustria.

I si a Viena el Danubi és blau, per aquest tros de Mediterrani nostrat solem dir que «es blau és fester» i que «bon ball tenim!» Que no és un vals de Strauss precisament, sinó fandangos i balls de bot.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris