nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
14°

El futbol és així, però no sempre

Un dels somnis de qualsevol comunicador és tenir la veu dels esportistes d'elit: sí, pots tenir més o manco audiència a la televisió i els teus articles poden aconseguir més o manco ressò, però ¿que és això comparat amb els moments en què Michael Jordan rebia l'anell de l'NBA o amb els instants que disposa un guanyador d'un Roland Garros? I un cop acceptada aquesta premissa, ¿hi hem d'acceptar que tenen més responsabilitat social els personatges públics, com els esportistes famosos, en disposar d'aquests moments d'atenció d'un públic ingent? O menys? O potser cap?

Aquesta darrera possibilitat s'ha de contemplar amb precaució, vist el que declaren usualment en ser interrogats sobre una qüestió de caire polític: quan Jordan parlava rere un partit mai no feia declaracions problemàtiques, i no record haver sentit mai una afirmació mínimament compromesa, ideològicament, per exemple, de cap Schumacher ni de cap Fernando Alonso. (Sí, McEnroe amollava algun exabrupte, però aquesta no és ben bé la qüestió). El més previsible, en aquestes situacions, és fugir d'entrebancs i amollar un seguit de tòpics i de frases fetes, amb alguns agraïments i poca o nul·la dinamita dialèctica.

Però no sempre és així. Oleguer, defensa del Barça, va dedicar el dilluns passat el gol que havia marcat el diumenge, al camp del Màlaga, «al noi de catorze anys detingut per criticar el batle de Sabadell», i «als amics i familiars que ben segur que estan patint un moment difícil», perquè «és important tenir un gest amb aquest pobre al·lot». Acostumats al renou de fons de les conferències de premsa dels professionals de la pilota, o del volant i la roda o d'altres tipus, que poques vegades travessen la frontera dels «la veritat és que ...» i dels tòpics més insubstancials, la dedicatòria d'Oleguer degué ocasionar tota una sotragada emocional i mental als oients. També ha sonat estranya als informatius esportius, i a la premsa especialitzada, en general d'un nivell intel·lectual i de compromís ideològic comparables a la del cor. Oleguer, un esportista d'elit -una categoria indiscutible en un jugador professional d'un club com el Barça i de la lliga més important del món, segons diuen- recordà així a tothom que pocs dies enrere un jove de catorze anys havia estat detingut a Sabadell per intentar clavar a una paret un adhesiu que deia «Estil Bustos?: no, gràcies», i demanà explícitament i clara un canvi d'actitud a l'Ajuntament d'aquesta ciutat, repetidament denunciat els últims mesos per ignorar-hi l'actuació de grups d'ultradreta -tan genèrics com hom vulgui, però violents-, i per diverses actuacions repressives de la policia municipal. Després hi ha afegit, als motius de la denúncia, el monopoli de la informació oficial de d'aquest ajuntament, a la premsa i al canal de televisió locals (en concret el Canal 50), que han esdevingut, n'ha dit, «propaganda del PSC».

Des de la premsa ultramontana d'arreu no van deixar passar més que un parell d'hores per respondre'l (un exemple, d'un tal Juan Manuel Rodríguez: «Anteriormente, por otras manifestaciones suyas, no había quedado demasiado claro si este chaval era nacionalista, independentista, nihilista, bohemio por horas, conductor de camión o qué, ...»), el que confirma que aquesta dedicatòria s'ha jutjat doblement criticable, pel compromís ideològic que suposa i per sortir d'un jove que hauria de limitar-se a repetir que «el futbol és així» i que «l'equip està més unit que mai». Com a màxim podem tolerar-hi, al gremi dels futbolistes, que parlin un poc de moda, o d'alguna festa d'aniversari, o de la darrera model amb que han sortit. No més. Mirau que hi ha temes perquè els futbolistes, i tothom, digui la seva, des del transvasament de l'Ebre fins el dèficit fiscal de la nostra Comunitat (i algunes més), i des de la discriminació de les persones homosexuals que ara proposen alguns batles fins la calamitat urbanística de les nostres ciutats i pobles, perquè sigui un miracle -ben comú- que renunciïn a aprofitar la possibilitat que tenen d'emetre algun missatge mínimament compromès. Cap problema. La tònica general són les paraules previsibles i buides, però tranquil·litzadores, i de tant en tant, rere alguna insinuació del periodista, allò de «jo no parlo mai de política». O una passa més, com aquell rècord d'abstencionisme que manté encara Julio Salinas (tot i que ho signarien molts d'altres), amb el famós «No soy de derechas ni de izquierdas, eso me parece una comida de coco». Clar que sí, home, perquè dir que tant m'és la fam com la gola i la guerra com la pau seria desconcertant i perillós, i potser el míster em demanaria hora al psiquiatre.

Més enllà de les idees més nebulosament conservadores i dels tòpics més cultiparlants (algun futbolista ha d'haver-hi a favor de fam al món, i a favor de la guerra, i algun governant també, perquè en cas contrari no s'entén com aquestes tragèdies es mantenen), sempre és més agradable i previsible el verb per acontentar el poder, amb alguna excepció vers els poder arbitral, potser. Estàvem prou acostumats al futbolista racial i devot del règim, una figura tan estesa i impagable com el torero que repetia allò de «más cornás da el hambre» -gran veritat, tot sigui dit-, i són del tot disculpables els nuls maldecaps d'un esportista d'èxit que ignora l'actualitat més enllà de les festes d'aniversari dels companys i dels torneigs de golf de beneficència, tan disculpables que no criden l'atenció. És millor, sens dubte, el futbolista previst i previsible, que parla poc i que es gasta tres o quatre milions d'euros en unes pseudo-noces, com Ronaldo, o prop d'un milió en un aniversari, com Beckham. Com faríem tots, suposem, si poguéssim.

Les dedicatòries imprevistes d'Oleguer Presas, que té vint i pocs anys, també criden l'atenció si pensam en la distància mental amb un gremi on el seleccionador estatal es pot permetre unes declaracions nítidament racistes pel mòdic preu de 3.000 euros, on una bona part del públic no té cap problema per endiumenjar-se amb banderes preconstitucionals, i on més d'una graderia europea ha manifestat la seva simpatia per l'italià Di Canio, capità del Lazio, que va saludar l'afecció amb l'inequívoc i feixista braç en alt, per aclarir tot seguit: «Som un professional del futbol i la meva celebració no va tenir res a veure amb la política».

Enmig d'aquesta marea, suren tipus com Oleguer, que a més és capaç de declarar: «(Jo mantinc) Una actitud crítica a l'actual sistema, tot i que no hi puc plantejar solucions. El món es regeix per criteris econòmics, basats ens valors com l'egoisme i l'individualisme, mentre jo penso que hauria de ser més coherent i regir-se per criteris de solidaritat, equitat i justícia. Estic a favor de la democràcia participativa, però aquí a la gent que intenta de participar en lloc d'escoltar-se-la, el que fan és perseguir-la». A partir d'avui, cada cop que el meu fill em digui que de gran vol ser futbolista, li continuaré dient que no em sembla una bona idea, però pensaré també en gent com Oleguer. I en els seus pares.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris