algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 11°
19°

Futbolistes

Els mitjans de comunicació van plens -abusen, probablement- de notícies de futbol. Tanmateix, dels futbolistes, tot i la seva popularitat, no en sabem res. Vull dir que la gent en desconeix, d'ells, vida i miracles. Allò que senten, allò que pensen no és material noticiable. Ni tan sols per a la premsa rosa, que treu partit de tot. Els Beckham i la capacitat que tenen per a superar triomfalment els seus problemes de parella, constitueixen l'excepció. De tant en tant, els periodistes del cor es fan ressò de la vida familiar de Guti o de Figo, poca cosa. Ni les noces milionàries de Ronaldo suscitaren l'interès dels lectors. La vida privada dels futbolistes no interessa a ningú. Ha provocat més comentaris una borratxera de Carmina Ordóñez, que totes les nits esbojarrades de Kubala o de Biosca. Hi ha més curiositat per a conèixer les picabaralles de Belén Esteban amb la Campanario, que les d'Eto'o amb els xofers imprudents que gosen circular per la mateixa carretera que ho fa ell. Sols pel fet de conviure amb Isabel Pantoja, ho volem saber tot en dos dies de Julián Muñoz. En canvi, ens adonem que, després d'una vida dedicada al futbol d'elit, de Luis Aragonés únicament en sabem l'opinió que té dels negres. El món castís genera més interès humà que el futbolístic, és evident. La relació sentimental d'un torero i una folklòrica provoca tones de paper imprès, infinitat de diàlegs i informacions insubstancials a través dels programes televisius dedicats a contar les intimitats dels famosos. Curiosament, per les places de toros hi corren les rates i els estadis s'omplen de gom a gom. Coses que passen. Alguns futbolistes han aconseguit ésser material de premsa les vint-i-quatre hores. Són l'excepció. Samitier és un d'ells. Potser per la seva relació amb Gardel i el món de la faràndula. I Zamora? També, no tant. Sembla que els futbolistes no tenen res interessant a contar-nos, cosa que no és certa. Va ésser necessària una guerra, perquè sabéssim que els jugadors de l'Atlètic de Bilbao i del Barça se sentien prou implicats amb la República com per a exiliar-se el trenta-nou. I que l'Atlètic Balears era un niu de rojos. Cal dir que l'any trenta-sis el futbol no congregava multituds, com ho feien els toros, el ciclisme o la boxa. De mica en mica va aconseguir arrossegar gent i més gent als estadis, i a partir dels anys seixanta ja hem de considerar-lo l'espectacle de masses per excel·lència. Tanmateix, els futbolistes continuaren essent gent sense opinió ni sentiments. De tant en tant, d'aquest món monòton que és el futbol, fet de resultats i classificacions, ha transcendit qualque notícia extraesportiva, com és ara que Iribar simpatitzava amb els grups abertzales, que Guardiola llegia Miquel Martí Pol o que la frustració de Salva -un golejador de fa uns anys que s'ha diluït en la mediocritat- era no haver estat guàrdia civil. Poca informació addicional, en conjunt, si ens referim a un col·lectiu que fa cinquanta anys que caracteritza la vida de les ciutats, dels pobles. Curiosament, els darrers deu dies he sabut més coses de la forma d'ésser dels futbolistes (d'alguns futbolistes), que mai. Miquel Àngel Moyà, el jove porter del Mallorca, va recitar un poema de Costa a la inauguració de l'exposició organitzada per l'IEB a la Llonja. I Miquel Àngel Nadal no va presentar-se a llegir el pregó de la Diada de Sant Jordi, a la Misericòrdia. Vulgues no vulgues, del comportament de l'un i de l'altre davant la literatura, se'n poden extreure conclusions sobre el seu caràcter, la forma d'entendre la vida, etcètera. A mi m'agrada saber coses dels mites, grans i petits, del nostre entorn. Però no és fàcil. Corre el rumor que Oleguer Presas, el central del Barça, s'ha negat a actuar amb la selecció espanyola. És independentista, diuen, i no gira la llengua ni en els entrenaments. No és freqüent trobar, en el futbol d'elit, futbolistes que expressin la seva ideologia sense embuts. Sols conec un antecedent, al d'Oleguer. Es tracta del lateral Nacho, un galleguista que als anys noranta jugava de lateral en el Compostel·la i renunciava a un possible fitxatge pel Reial Madrid. Oleguer té cara de jove de poble, intel·ligent i honest. Diumenge va marcar, a la Rosaleda, el gol que encaminava la victòria del Barça davant el Màlaga i l'acostava, una mica més, al títol de lliga. No ho va celebrar amb gests exagerats d'alegria com s'acostuma a fer. Mentre els seus companys s'abraçaven, ell va tornar a la seva posició ràpidament. Després hem sabut que fins i tot un gol pot servir per a expressar moltes coses. El dedicava, ha dit, a un jove de Sabadell, de catorze anys, que havia estat retingut sis hores per la policia en una manifestació de grups antisistema que s'oposen a la política municipal. A un infant no se'l detén, sobretot si es limita a repartir adhesius. I Oleguer ho va fer saber davant un fòrum multitudinari. D'això se'n diu consciència cívica.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris