algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
16°

Un document gràfic impressionant

És de justícia recomanar, sense reserves, un llibre de fotografies que acaba de sortir: Catalunya en guerra i postguerra. Fotografies de Josep Maria Pérez Molinos (Viena Edicions, Barcelona, 2005). El volum aplega una selecció del periodisme gràfic realitzat per Pérez Molinos entre el 1937 i el 1942. El llibre ve explicat, amb peus de foto, per aquest mestre de periodistes Josep Maria Huertas Claveria, i la selecció fotogràfica ha anat a càrrec d'Ignasi R. Renom. Josep Maria Pérez Molinos (Barcelona 1921-2004) representa una de tantes biografies singulars sotmeses a un temps històric cruel, de lluita, d'esperances i de derrota. Amb la càmera com a arma i instrument, a la recerca de l'instant, fou, en el front d'Aragó, el reporter gràfic més jove d'Espanya, amb setze anys, i després ha deixat constància històrica, ha reconstruït un fragment obscur de la història de Catalunya i, més concretament, de Barcelona. Treballà per a La Vanguardia, El Noticiero Universal, La Rambla, Las Noticias, Trebali Frente Rojo, compromès amb el PSUC i amb UGT. Acabada la guerra, aconseguí miraculosament entrar en el Govern Civil, fins que el 1942 fou descobert el seu passat i el destituïren, acusat de comunista i separatista. Arran d'un registre policial en el seu domicili, li fou incautada una gran quantitat de fotografies i negatius que han desaparegut. Sembla que ni tan sols en el famós Arxiu de Salamanca han pogut localitzar-se. Com a solució de continuïtat, va muntar una empresa d'arts de pesca -la seva segona passió-, i així va anar fent fins que, el 1975, tornà a col·laborar a Trebal, òrgan del PSUC, animat pel secretari generaGregorio Pérez Raimundo. Li arribà la jubilació deu anys després. El 1999, el sindicat CCOO va crear un premi de fotografia que porta el seu nom, el Premi Pérez Molinos. Les fotos de guerra són, cada una, un relat que sintetitza l'esperança dels soldats en lluita en el front. Però el gran valor d'aquest llibre rau en el fresc d'època que ofereix de la ciutat de Barcelona entre els Fets de Maig i les desfilades de falangistes i joventuts hitlerianes el 1942. Na Fiona Campbel inquireix detalls sobre el material salvat de l'expoli feixista.

-El fotògraf pogué conservar fotos i negatius que tenia amagats a la casa dels seus pares. Era fill d'un funcionari de l'ajuntament que havia militat a Acció Catalana.

-I ja és estrany, ja, que aquell material gràfic no es trobi a l'Arxiu de Salamanca.

-La policia franquista era imprevisible. Vés a sebre on haurà anat a raure, el material.

-No cal suposar que servís per decorar els habitatges dels bòfies.

-No ho crec. Tenen massa veritat, aquelles imatges on es reflecteixen homenatges als defensors de les llibertats de Catalunya i de la República.

-I els documents de la postguerra.

-Són un testimoni de la derrota. Els carrers de Barcelona amb uniformats i uniformades amb pancartes de Franco i España una.

-Alguna de particularment significativa?

-Totes. Però el cinema hitlerià en el Savoy, patrocinat per la Jefatura Provincial de Propaganda, aleshores dirigida per Martí de Riquer, fa pensar molt.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris