algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:

Toixarrudeses

Toixarrut, segons el CVB d'Alcover: Rude, mancat d'agudesa, esmussat, grosser mentalment, estúpid. Aclarit aquest particular, continuem, si ho trobau. Volia dir-vos avui que puc arribar a comprendre l'estat d'ansietat necessari perquè una personeta esmaperduda rompi el vidre d'un cotxe i robi el reproductor de CD, o la jaqueta oblidada damunt el seient, o aquella bossa amb unes sabates velles perquè s'havien deixat posades les noves en el moment de comprar-les..., o que forci la porta de ca nostra i carregui el que pugui del que cregui que val una mica més d'un gafet. Això ho puc entendre. He vist homes, jovencells i no tant, amb el «mono» aferrat als ossos, al tremolor de les mans, al vermell brut del blanc dels ulls de la cara, i són un trist espectacle. Si amb el que arrepleguen poden aconseguir un «pico», puc capir la certa necessitat que empeny l'individu a cometre l'estropell acompanyat de robatori, sobretot des de la condició de drogodependent, de malalt com a conseqüència. Hi ha endemeses discernibles. Tenen el que tenen i Déu guard ca nostra, com deia un temps la gent assenyada de per aquí.

Per això em sorprèn, com totes les coses que no lis veig el cap del fil, haver de patir la visió de l'estropell que uns caps de grill toixarruts han fet amb les papereres de disseny i els bancs, just acabats d'instal·lar damunt l'enrajolat que cobreix modernament el marès amb dunes i fòssils del quaternari d'El Carnatge, aquí a prop, entre Can Pastilla i Cala Gamba. Una destrossa general, una destrucció total, no s'hi han posat per poc. Net, han fet. Es tracta de toixarrudesa d'alta intensitat sens dubte. I absolutament salvatge i inexplicable al meu veure i escàs saber. A no ser que siguin actes de protesta per la nova concepció de l'espai natural aquest, però no ho crec; els ecologistes solen protestar d'una altra manera, potser bastant més civilitzada, menys abrasiva. No. Són actes dels nous bàrbars que des dels quatre punts cardinals ens han envaït. I de qualcun de per aquí també que, com ja sabem, tot allò dolent s'encomana amb rapidesa. Aquest fer mal perquè sí, em sobrepassa. Incomprensible. Molt bèstia.

I com a mostra de toixarrudesa també, però aquest pic de més baixa intensitat, ara us contaré una feta que just m'han acabat de dir. Aquesta: A una camiseria molt pulcra que hi ha devers l'església de Sant Nicolau, un dia que plovia a rompre al carrer hi entrà un nord-americà madur, rossenc i més llarg que una quaresma, que quan va veure que el dependent estava ocupat amb un altre client, s'assegué indolent a un sofà que hi havia sullanetes, i amb tota la grolleria d'aquest món etzibà les botes banyades damunt una tauleta baixa avinent. Tot d'una el dependent afinà la barroera indelicadesa, però no digué res, es limità a teledirigir una intensa mirada de reprovació que va ser percebuda pel ianqui, que no rectificà ni un mil·límetre el seu posat. Ni parpellejà. Quan li tocà a ell esser atès, i abans de comanar el que volia comprar, enflocà al dependent, en aquell anglès mastegador de xiclet que fan ells: «Me n'he adonat que a vostè no li agrada que jo posi els peus damunt la seva taula, però ben molt que li agraden els meus dòlars, eh?» Al que el dependent, també en anglès, li respongué: «Sí senyor que ens agraden els seus dòlars; però també ens agrada d'allò més el 'jamón de pata negra' i no per això vivim amb els porcs». Conten les cròniques que el gringo posà mirada de signe d'interrogació, i no arribà a glapir de cap de les maneres tot el gruix del sarcasme. Era un toixarrut integral, de llibre.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris