algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 11°
11°

Ratzinger i el relativisme

Encara és prest per saber cap a on tirarà Benet XVI, però no per analitzar, més enllà dels retrats massa esquemàtics i reduccionistes de la cosa mediàtica, l'actuació de qui fins fa just una setmana era el Cardenal Josef Ratzinger. Un exemple: les seves dures paraules a l'homilia de la missa inaugural del conclave contra la «dictadura del relativisme» han donat molts titulars i han estat repetides fins a l'avorriment, però en canvi han estat poc o gens analitzades amb una mica de profunditat.

En certa manera, l'anàlisi de Ratzinger coincideix amb la de molts hermeneutes de la postmodernitat. En efecte, els nostres temps han viscut la fallida del somni de la raó il·lustrada. Hem obert els ulls, desil·lusionats davant l'enfonsament dels grans projectes de realització humana. Molts dels grans relats que van sostenir les utopies dels últims segles han estat liquidats per inútils, i altres -encara pitjor- van degenerar en els pitjors horrors del segle XX. La desfeta de les veritats absolutes que han acabat en tirania o en desastre són l'amarga lliçó que les últimes generacions hem hagut d'aprendre. Per això la filosofia i la cultura de les darreres dècades és un pensament dèbi: una reacció davant la falsedat de les grans promeses, una reflexió a les palpentes enmig del naufragi dels grans ideals. El relativisme ideològic i moral apareix, des d'aquesta perspectiva, com l'actitud intel·lectual més honesta per situar-se davant una realitat esbucada, rompuda, incompresa.

Tanmateix, aquest relativisme no implica la mort del pensament, ni de l'ètica, ni de la recerca del sentit. Enmig del marasme postmodern apareixen mil i una temptatives de recompondre la comprensió de la realitat i, potser, un projecte de societat. I ara, tornem a Ratzinger: la seva posició davant el relativisme i el consegüent aflorament d'una enorme pluralitat d'intents de sortida ha estat, almenys fins la setmana passada, tremendament negativa. En lloc de veure les oportunitats, sistemàticament ha vist les amenaces. En l'exercici del seu càrrec de Prefecte de la Congregació per la Doctrina de la Fe, s'ha caracteritzat per tancar portes als teòlegs davant els perills de les noves sensibilitats («modes», en diu ell) en lloc de llegir-les com a expressió d'una recerca vital i no merament estètica. No ha interpretat els nous corrents religiosos -orientalisme, sectes, new age- com la manifestació d'una set espiritual no satisfeta i com a reacció davant els excessos i la insuficiència (formidable paradoxa!) del catolicisme tradicional, sinó que els ha condemnat a priori per incompatibles amb la fe cristiana. En lloc de promoure el diàleg del cristianisme amb els moviments d'alliberament social d'Amèrica Llatina -això és la teologia de l'alliberament-, ha tallat les ales a alguns dels seus capdavanters i, en canvi, ha promogut els moviments neoconservadors, ridículament espiritualistes i dramàticament desencarnats. I fa uns anys, va emetre un document oficial per prevenir contra l'ecologisme perquè renuncia a l'antropocentrisme connatural al cristianisme: Ratzinger fou incapaç de fer-ne una valoració globalment positiva i de comprendre aquest fenomen com el crit d'alerta de milions d'éssers humans davant el gran pecat de la destrucció de la Creació.

No sé cap a on tirarà Benet XVI. I jo no som ningú per ensenyar-li res, per dir-li què ha de fer. Però des de la meva modesta percepció, crec que els nostres temps no necessiten sentinelles de veritats essencials, sinó testimonis d'autenticitats existencials. M'alegraria que, en lloc de la insistència reiterada en les velles seguretats, Benet XVI sorprengués tothom estimulant el coratge i la llibertat d'aquells que, a les fosques -relativistes, sí-, cerquen respostes en les fronteres del pensament, de la ciència, de l'ètica, i també de les creences religioses. M'agradaria que Benet XVI no s'assemblàs gaire al Cardenal Ratzinger. Potser deman massa? En aquests temps d'hivern eclesial, que deia Karl Rahner, tal vegada l'únic lloc possible per estendre ponts entre el cristianisme i el món d'avui sigui la marginalitat de la institució. Però com m'agradaria equivocar-me!

Miquel Àngel Maria, professor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris