bruma
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
10°

La justesa d'una denominació

Ahir m'he sentit gratament impressionat quan he llegit l'article de Sebastià Alzamora titulat Felicitació a Joan Margarit. Entrant directament en matèria, l'amic Alzamora el comença: «A parer d'un servidor, la bona notícia d'aquesta campanya de Sant Jordi ha estat un fet que no em fa la impressió que hagi estat subratllat ni comentat com seria de raó, i és que entre els llibres més venuts, i en un lloc ben destacat, hi figura un llibre de poesia, l'excel·lent Càlcul d'estructures de Joan Margarit, publicat per Edicions Proa».

Aquesta bona nova no m'ha resultat gens inversemblant, perquè a les llistes setmanals dels llibres més venuts de la metròpoli hi he vist figurar, vàries vegades, aquest tan substanciós llibre de Margarit, curiosament en la llista o en la columna de ficció, competint així amb els llibres de narrativa. Cal reconèixer, d'entrada, que Càlcul d'estructures ofereix al lector una sèrie de motius o atractius que faciliten sens dubte la seva recepció, la seva lectura. En definitiva, l'autor predica que «la poesia serveix per introduir en la soledat de les persones algun canvi que proporcioni un major ordre interior enfront del desordre de la vida» i l'escriptura o la composició dels seus poemes és coherent amb aquesta concepció. Això vol dir, per descomptat, que dóna més importància -molt més pes- a la substància, al contingut, que a la forma; al missatge en si que a la forma del missatge. El que compta sobretot són «la concisió i l'exactitud». El lector, doncs, no se sentirà mai perdut davant exercicis verbals ni davant exhibicions de joiells d'orfebreria oral. Aquestes absències vénen acompanyades i reforçades per un llenguatge que no té res de barroc ni noucentista (de fet, gosaré afirmar que és ben possible que -sense voler imitar el llenguatge quotidià ni caure en vulgarismes que no porten enlloc- el seu llenguatge sigui un dels més senzills i directes de tots els practicats pels nostres lletraferits a hores d'ara, si no el més transparent de tots). Aquesta claredat idiomàtica, que contrasta amb el caràcter literari del que la majoria practica, contribueix força a l'accessibilitat dels seus textos. La mateixa claredat de les imatges que adesiara utilitza també hi ha d'ajudar (vegem-ne dos exemples escollits sobre la marxa: «Tot és dins de l'estoig / de la nit i, damunt, l'etiqueta de la lluna» i «El mar sota la lluna, com un vestit de seda, / deixa lliscar la llarga cremallera / de l'escuma a la platja»). Finalment, per descomptat i sobretot, cal que recordem l'empenta d'alguna de les seves envestides. Per exemple, els cinc versos finals de Recompte: «Aquesta part de mi que t'és desconeguda, / la del dolor desordenat i fred, / la que més et repugna, és la que ha estat / més a prop teu, la part de mi que sempre, / sense condicions, més t'ha estimat». Sí, tot plegat, l'èxit de lectors de Joan Margarit és ben comprensible, ben plausible. I ha estat del tot oportú que Sebastià Alzamora el remarqués.

Tanmateix, sols vint-i-quatre hores més tard, tenim motius per a continuar pensant que la consideració de la poesia com a parenta pobra de la literatura es recolza en dades molt reals, en bases molt fermes, gairebé incommovibles. En el suplement Sant Jordi Llibres de l'AVUI, que té quaranta-vuit pàgines, sols n'hi ha tres -les darreres del suplement, si no comptam l'anunci de la contraportada- dedicades a la poesia, més concretament a una selecció de poemes breus. No hi trobareu cap crítica ni cap gasetilla, cap presentació de llibres, com es fa en relació amb la narrativa (quinze pàgines a la d'autors catalans i sis a la d'autors en altres llengües), a les novetats d'assaig (cinc pàgines), a la literatura infantil (quatre pàgines) i als llibres d'art (tres pàgines). Si això no correspon a un tractament de parenta pobra, ja em diran què és. Amb poques paraules, el suplement d'avui m'ha fet malbé l'optimisme de l'article d'ahir.

Bartomeu Fiol, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris