nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
15°

El visionari Miquel Bauçà

Dissabte vaig assistir a la V Primavera Folk de Felanitx, una activitat dirigida per Joan Manresa, que enguany va estar dedicada al gran poeta Miquel Bauçà. Damunt l'escenari de l'Auditori de Felanitx, decorat amb escultures d'Andreu Maimó, fórem denou escriptors els reunits per retre homenatge a la poesia del foraviler Miquel Maravel, una de les obres més inquietants de la poesia catalana del segle vint. Llegírem, per ordre alfabètic, un conjunt d'amics i coneguts que vàrem conèixer el poeta absent, que ens ha deixat sols amb les seves paraules, i alguns que no van tenir l'avinentesa de tractar-lo. Na Miquela Lladó trencà la monotonia de les salmòdies amb un cant a capel·la o martinete, acompanyada amb el taló de la sabata, d'encert innegable i efectiu. I, finalment, Joan Bibiloni, amb la inseparable guitarra i l'acompanyament d'un contrabaix, cantà alguns poemes de Bauçà. El colofó arribà amb la musicació de «Si arrib a ser vell...». Al llarg de la vetllada, aquesta composició havia estat recurrent en la lliure elecció dels poemes que feia cada un dels participants, rivalitzant, o quasi, amb una altra que també fou reiteradament recitada: «Al final, s'ha comprovat...». Fórem molts, i no és estrany, els que ens inclinàrem per recordar el poeta amb paraules del seu primer llibre: Una bella història (1962). De vegades, determinats autors, aconsegueixen amb la primera obra un perfum inefable, una imprecisa puresa, que mai més no es torna a esdevenir. La immensa majoria, tanmateix, és a força de forces, amb els guanys de l'experiència, que aconsegueixen donar a les paraules esclat de fuet damunt la carn i brillantor alquímica, d'or de divuit quirats, a les imatges. Era bell escoltar el solo del baix amb el ressò d'«unes lamentables ganes de parlar de gladiols... de donar definitius consells carregats d'experiència». Crec que fou aleshores quan em van venir al pensament unes paraules de Bartomeu Fio: «el vent i el temps canvien de lloc caramulls d'arena i palmeres altes». N'Aquil·les, ocult dins la sala obscura de l'auditori, va seguir, amb el cor com un yo-yo, les paraules de Bauçà recitades i cantades. A la sortida em va dir:

-Potser és l'alè profètic i visionari, i no la intenció social i política, allò que més ens quedarà, d'aquesta poesia.

-Llompart de la Penya ja ho va veure clar, a La literatura moderna a les Balears (1964), quan subratllava que la tònica realista de Bauçà era una mica ingènua.

-Certa, però a l'antologia Poesia catalana del segle XX (1963), el tàndem Castellet i Molas volgueren privilegiar l'andanada contra el capitalisme dels camells passant pel subtil cos d'una agulla, burlant la bona fe de Crist. Ah, i per ingenuïtat, la d'un que volgué manipular el text, substituint els clergues vestits de negre per uns altres vestits de blanc, i matar negres per matar moros.

-Sempre és arriscat fer aquestes filigranes. Sobretot quan l'autor no està viu per donar-hi el vist-i-plau. A tu t'agradaria, que on has posat bandera blanca et posassin bandera negra.

-Ni a l'inrevés tampoc. Espriu volgué curar-se amb salut, en el final de Setmana santa (1971), quan deixà escrit, de manera admonitòria: «No provis de tocar-me / cap mot, si et sembla trist. / Prou saps que no podries: / el que he escrit és escrit».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris