algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

Confondre Mallorca i Menorca, encara

Immergit en la rauxa dels llibres, amarat del sol de Sant Jordi, escric la meva sòlita crònica amb idea de posar certes coses en ordre. En les darreres setmanes, de forma impensada, han caigut a les meves mans dos estudis plausibles per diverses raons. Tots dos, però, han comès el mateix error grosser que obliga un qualsevol menorquí a haver d'intervenir-hi. El primer d'ells és una investigació biogràfica que descabdella El sueño de Monturio. L'ha escrit un nord-americà que va viure una partida d'anys a Barcelona, en Matthew Stewart, amb la idea d'esclarir l'entrellat de l'extraordinària història de l'inventor del submarí, l'utòpic i revolucionari Narcís Monturiol, nat a la capital de l'Alt Empordà el 1819 -vull dir Figueres. Com no pot ser altrament, recercar la vida i l'obra d'enginyeria de Monturiol fa imprescindible de parlar, alhora, del seu principal ajudant en el paper d'enginyer en cap: Joan Monjo Pons. I, en efecte, aquest nom apareix amb freqüència abundant en el curs de la narració, perquè no debades va tenir un paper cabdal en el disseny i la construcció de l'Ictini II, varat al mar el 10 de febrer de 1864. Era el segon intent d'instituir la navegació submarina, en una curolla pionera al món que aspirava a millorar les perilloses condicions de feina dels pescadors gironins dedicats a la captura del corall vermell. El prototip de Monturiol desplaçava 65 tones, tenia dues màquines de vapor de 6 i 2 cavalls de potència, era de perfil cilíndric -exactament de supositori-, i presentava una mànega de 3,50 metres. La meva expectació mentre feia la lectura delerosa va rebre, però, una estomacada punyent, just en arribar a la pàgina 262. Tot el meu orgull de localista menorquí s'ensorrà decebedorament en el moment de llegir açò que copii a la lletra: «Joan Monjo Pons, un ingeniero naval muy destacado, se convirtió en el nuevo ingeniero jefe del proyecto. Monjo, un año mayor que Monturiol, procedía de Mallorca. El pasado de Monjo estaba dominado por el trabajo duro y la mala suerte [...] De joven navegó a Cuba para hacer fortuna, pero regresó cinco años después con las manos vacías. Escribió el primer libro de texto de ingeniería naval de su tiempo [...]». No, i cent vegades no. Joan Monjo Pons no era mallorquí ni de noves. No hi ha dret -em vaig dir- que encara, del continent estant, s'incorri en l'error tremend de confondre Menorca amb Mallorca, i mai a l'inrevés. No seré jo qui discuteixi la primacia per tantes i tantes raons objectives de la balear major sobre els altres niells que li fan de dames de companyia en el tron mediterrani. No ho faré pas. Ara bé: em sembla que estem ja prou avançats en un mínimum de cultura geogràfica com per haver superat la trampa cacofònica de la «menor» i la «major» K. Monjo va ser un menorquí pur i, com a fill del segle XIX, és probable que no vagi viatjar mai a Mallorca, perquè aleshores el somni de progrés estava, per als menorquins, a Catalunya. Havia nascut a Maó el 5 de juny de 1818, fill del ciutadellenc Pere Monjo i la maonesa Beneta Pons. Va ser batejat a Santa Maria amb els noms de Joan Andreu. Encara que va fracassar rotundament com a indià, ha passat a la història com el primer enginyer naval modern, pioner d'aquesta professió abans que assolís plena regulació universitària tal i com avui la coneixem.

El segon desencís terrible em vingué l'altre dia, quan em trobava llargament embambat amb una meravella de llibre: Cases d'indians de l'historiador de Sabadell Martí Rodrigo Alharilla. És un volum superb, esplèndidament il·lustrat i que mostra les cases fastuoses dels qui amassaren fortunes cabaloses amb el comerç de colonials. Hi fa, pàgina a pàgina, un deliciós recorregut per les mansions dels catalans enriquits en l'aventura americana del Vuit-cents. En el capítol sobre Cuba esmenta, com a cas no reeixit, el de Joan Monjo Pons, de qui assegura expressament que era «nascut a Arenys de Mar l'any 1818». Idò no: no i cent vegades no. Ho tornaré a dir. Monjo és fill de Menorca d'ambdues branques: ni de Mallorca ni del Sitges, per més que puguem esgrimir la benvolença de trobar-hi el denominador comú de l'àrea lingüística. I açò no obstant, ¿com ho haurem de fer, arrencat com és ja el tercer mil·lenni, per superar el trauma de veure encara subsistir la repatània confusió entre Mallorca i Menorca? Els de fora, o bé ens confonen amb els mallorquins, com ha fet Stewart, o bé, els de la nostra pròpia cultural, ens assimilen a Catalunya, territorialment parlant, sense adonar-se que la catalanitat depassa el Principat.

Miquel Àngel Limón Pons, periodista

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris