algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:

El cutre classicisme emblemàtic balear

L'Ajuntament de Palma i el Govern balear han acordat sumar ingents esforços d'imaginació, i de doblers públics, per poder disposar a la capital d'un futur Palau de Congressos. La idea és excel·lent. De fet, ja la tenia el Pacte de Progrés. I abans, tots els governs de totes les institucions afectades. Normal, és una inversió imprescindible. Tothom sap que amb aquest tipus d'esdeveniment la capital illenca no podrà competir mai amb ciutats com Barcelona, València, Madrid, Bilbao... Per tant, és ideal per tirar els doblers de tots. Però no és el més rellevant, això. No. Ho és que estam a punt de fixar, a la fi, el que a poc a poc s'ha anat perfilant els últims anys, d'ençà la irrupció dels fanals enormes de Rodríguez. És l'aportació indígena més important mai feta a la Història Universal de l'Art. El cutre classicisme emblemàtic balear. Amb la sensibilitat que caracteritza la batlessa de Palma, Catalina Cirer, i el president regional, Jaume Matas, tot dos reduïren a la mínima expressió verbal -una paraula per hom- l'essència del corrent nascut i tan brillantment definit. Cirer digué que el Palau serà «clàssic» i Matas que serà «emblemàtic». Amb les dues paraules està tot dit. Convé ser capaç d'apreciar tota la profunditat del missatge que ambdós artistes, transitòriament dedicats a la política, d'una manera tan clara, concreta, concisa i brillant ens han aportat. Clàssic i emblemàtic. Clàssic, que és allò que era modern fa devers quinze o vint segles, i que en fa dos ja se recreà posant-li el neo davant. Un corrent que fou un aportació artística universal originàriament, decadent secundàriament i terciàriament conegut per ser simples rèpliques ulteriors que submergiren el suposat art en el pou del mal gust estètic dels neorics que el perpetraven. Doncs això vol recrear novament a Palma la batlessa. Però alerta. No de qualsevol manera. No. A «lo grande». Amb suficient entitat com perquè sigui, segons el president, l'emblema arquitectònic-artístic de Balears. Clàssic i emblemàtic. L'orgull de no crear res, en fi. Hi pot haver res més cutre que pretendre treure orgull d'allò que no aporta res de nou? Hi pot haver res més provincià que pretendre fer emblema caracteritzador de l'essència pròpia de la còpia d'allò que era modern fa quinze o vint segles?

Aquest cutre classicisme emblemàtic és un corrent genuïnament illenc, balear, de tall ideològic conservador per una banda i de (in) sensibilitat (anti) artística contra moderna per l'altra. Per ventura se podria homologar, amb prou feines, a les característiques «creacions» arquitectòniques amb pretensions «artístiques» de Las Vegas. Però, de fet, la superen de molt. Almanco allà ja se coneix la definició general, «kistch», dins de la qual se pot intentar estudiar el fenomen particular. Aquí, encara no. El cutre classicisme emblemàtic balear és orfe d'estudi. És estrany que la nostra Universitat, amb tants de professors com té dedicats a estudiar qualsevol particularisme indígena com si fos una mena de matèria d'estudi universal, no s'hagi adonat encara del diamant en brut que té en aquest corrent nadiu característic. És una matèria d'estudi que, per la seva entitat, transcendeix els especialistes de l'art. Fins i tot podria aconsellar aportacions de la psicologia. Perquè, per exemple, que els nostres il·lustres polítics creguin que engendrar quelcom així ha de convertir el resultat en l'emblema estètic de Balears, doncs no passa enlloc del món, i per tant necessàriament ha de ser producte d'alguna estranya i endèmica psicopatologia política dels nostres conservadors. Els emblemes arquitectònics són pertot obres amb resultats estètics nous o aportacions tècniques d'avantguarda. Passa a la resta d'Espanya, a la resta d'Europa, a Amèrica, a Oceania, i on sia. Enlloc, enlloc a ningú se li ocorr gastar doblers públics a fer cutrades com la que a Palma se perpetrarà. Però aquí, ja se sap, se comença pels fanals monstruosament grans i patèticament «clàssics»... i s'acaba amb el Palau dels Horrors com a emblema de la nostra sensibilitat estètica. I, a més, amb orgull. Que els onze o dotze milions de turistes se'n puguin fer un fart de riure, de nosaltres. Que les televisions i mitjans en general de pel món pugui treure'ns alguns segons en programes del tipus «increïble però veritat». En fi, no tot és dolent: quan algú se decideixi tendrà molt per estudiar, amb aquest cutre classicisme emblemàtic balear.

Miquel Payeras, periodista

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris