algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 13°
14°

Algunes reflexions sobre el nou Papa

«Menys sensacions i més conviccions» és el títol que havia pensat per aquest article. Però m'ha semblat més honest situar el lector de bon principi sobre el tema que tracta... per si de cas està saturat ja de la qüestió i no el vol llegir.

I començ.
M'he interessat pel seguiment que s'ha fet als països europeus de l'elecció del Cardenal Ratzinger. A nivell de premsa escrita, de diaris sobretot. I especialment, més enllà del tractament de la notícia, els articles d'opinió. Gairebé tots, expressen les seves idees, crítiques o no, però exposant els raonaments que sustenten les conclusions que ofereixen als lectors. Un, aparegut al diari La Reppublica, gens suspecte de clericalisme, signat per V. Zucconi, s'atreveix a parlar de «l'espant que la pròpia tendresa» provoca en la mirada del Cardenal de Ferro, mentre beneeix per primera vegada la gent des de la balconada de Sant Pere. Curiós. Aquí, seria impensable: políticament incorrecte.

Entre nosaltres, es podrien classificar en tres grans grups els continguts apareguts a la premsa.

Aquells que es dediquen a lloar l'elecció sense matisos.

Aquells que diuen al Papa el què ha de fer, encara que això no coincideixi sempre amb el que ells fan, cada un als seus nivells.

Aquells que es limiten a expressar sentiments i prou.

Amb molt honroses excepcions, manca la reflexió seriosa a partir de dades objectives, contrastades i analitzades amb lògica.

Això desemboca en una situació que jo definiria com adolescent: la sensació per sobre del pensament. L'opinió sense arguments. Sembla que l'objectiu és provocar el rebuig o l'adhesió al marge de les idees que ho justifiquin. I el resultat és la confusió. Per superar la qual, cosa més i més difícil, cada un es queda amb allò que confirma les seves preses de posició anteriors a la realitat tractada. El cercle es tanca: de sentiment en sentiment, no s'avança en la comprensió de les coses. Sinó en la repetició dels tòpics que permeten la pertinença a la tribu on, també cada un, es sent còmode. Perquè no el fan pensar. I així no ha de canviar. I gaudeix d'un simulacre d'identitat.

Per no caure en el que estic criticant, voldria simplement indicar algunes dades que puguin ajudar a qui encara tingui el vici de pensar a elaborar el seus propis criteris. Consider que aquesta és avui una actitud nítidament revolucionària.

De l'actual Papa sabem dues coses.
La primera, que en la seva etapa anterior a l'anada a Roma fou un dels teòlegs més avançats i sòlids de l'església postconciliar. Fundador de la revista Concilium, els seus llibres i articles ens ajudaren a molts de la meva generació a fonamentar les intuïcions del Vaticà II. I a desenvolupar-les, convertint-les en doctrina.

Sabem també que després les coses foren d'una altra manera. I que les seves actuacions com a Prefecte de la Congregació de la Doctrina de la Fe ajudaren a perfilar les posicions més conservadores, doctrinalment parlant, del pontificat de Joan Pau II. I aquí hem d'introduir un matís. La teologia catòlica va molt més enllà dels temes orquestrats per la premsa. Que sempre indiquen el sentir conjuntural de la societat i, per tant, han de ser molt tinguts en compte. Però s'equivocaria qui reduís l'aportació de Ratzinger a aquest únic nivell. Posaré un exemple: no hi ha un document més aperturista sobre la investigació de la Sagda. Escriptura que el que fa uns anys va sortir de la Congregació per ell presidida. Manca saber si el fet de ser ara el primer i no el segon, permetrà a l'actual Papa portar a plenitud les propostes que, estic segur, són realment les seves. De totes maneres, el fet que al cap de l'església catòlica hi hagi un home de pensament, per a mi, és una esperança. Necessitam més conviccions que sentiments en el temps del nihilisme. I no sols els catòlics.

En segon lloc, sabem també o hauríem de saber, que convé fugir dels tòpics. No sempre el que es diu respon a la realitat. I el bombardeig mediàtic resulta tan intens que el dret a la informació pot sobreposar-se al dret al coneixement de les coses. Per evitar-ho, avui sols tenim encara dos punts de referència, pel que fa al que serà el nou pontificat: el nom que s'ha triat. I els objectius que es proposa.

Del nom se n'ha parlat molt. A mi em sembla significatiu. Si s'hagués posat Joan Pau III, ho trobaria molt decebedor. Voldria dir que pretén una continuïtat sense clivells. I ja es sap: mai segones parts foren bones. Volent dir-se Benet, fa al·lusió a un Papa que prengué distàncies ràpidament del seu antecessor, Pius X, i que dedicà totes les seves forces al pacifisme no neutral en el temps de la primera guerra mundial. Un Papa preocupat pel diàleg amb la cultura del temps, condemnada pel Papa Sarto, i impulsor de l'acció política dels catòlics. Per altra banda, Sant Benet és el sant del seny, de l'alternativa a la societat decadent i en dissolució del seu temps, inventor dels monestirs que configuraren Europa durant segles. Tot això ho sap prou el nou Pontífex. Potser sia més un desig que altra cosa, però em sembla una dada a introduir en les anàlisis.

Els objectius que ha assenyalat com a fiters per al seu treball de Papa són els següents: la pau, el diàleg interreligiós, l'ecumenisme i la fidelitat al Vaticà II. Caldrà saber el contingut real de cada un. Però són encoratjadors. I es troben en la llista de problemes a plantejar i tractar en els anys vinents. N'hi ha d'altres: la moral sexual, la col·legialitat dels bisbes, la descentralització del govern de l'església, el celibat dels preveres, el diàleg amb les cultures, els drets humans a l'interior de la comunitat eclesial, el paper i la funció de la dona... però també els pobres, l'abisme entre primer i tercer món, les immigracions, la fam, la sida, la crítica a totes les formes d'opressió, la fidelitat a l'evangeli, la presentació de l'alternativa cristiana a les societats d'Europa... i no hem fet més que començar la llista! Una tasca a la mesura de la utopia de l'Evangeli. Que haurà de portar a terme des de la fragilitat dels homes de Déu i que mereix ser jutjada també des de la fragilitat de cada un de nosaltres. Per acabar: es tracta d'un Papa de setanta-vuit anys. No té massa temps. Si vol passar a la història, haurà de treballar de pressa. I fer-ho amb creativitat. Esper alguna sorpresa. M'agradaria que fos en la línia de l'intel·ligència cristiana que estic segur posseeix abundosa. Als catòlics ens correspon fer-li costat. Pregar per ell. Conèixer-lo per a poder estimar-lo. És una esperança. Crucificada, però esperança. Com totes les esperances que mereixen aquest nom. I en els temps actuals, necessitam més pensament que sensacions per a poder viure l'esperança.

Teodor Suau Puig, teòleg i vicari episcopal de Formació

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris