nubes dispersas
  • Màx: 12°
  • Mín:
10°

Un cirerer de pastor no és un roser

La residència Huyalfàs de sa Pobla és un edifici singular d'aquell estil regionalista de principis de segle passat que té al davant un dels pocs espais verds i d'oci d'un poble que engreixa amb altes portasses a carrers estrets. El penúltim urbanisme de sa Pobla és comparable a un butzarrut de cul estret, així com el darrer, el de l'autovia, podria ser una engominada cresta punky sobre un cap ras de pateteres esponeroses. Però a la xarxa quadriculada dels carrers poblers hi ha edificis que sintetitzen el posat històricament obert d'un poble -una gent- en una plana fèrtil. Sa Pobla fou ferventment republicana un temps i, encara que no ho pugui semblar pels exabruptes i les passions que n'exporten interessadament alguns superbs personatges aixecant la veu o exagerant el gest, hi ha una tradició racionalista i de seny, que no és incompatible amb la rauxa i el bon viure pobler.

Un d'aquests edificis emblemàtics, per la seva senzillesa, és aquesta antiga clínica del metge Duet. Davant la majestuosa escalonada central, sota dos frondosos pins, s'hi reuniren un bon grapat d'aquests 'altres' poblers el dia de Sant Jordi a respirar flaires de llibertat i a tastar rondalles com cireres medicinals, compartides i que no et pots quedar sols amb la dolçor d'una. Nofre Pons, metge que ha estat polític heterodox, ara va de metòdic escrividor d'històries plenes de vida -de què parlaria si no un metge!- que arreplega d'un col·lega i d'un altre, de documents antics i de les noves llegendes urbanes. Com el llibre, que és d'escriptura col·legiada, la presentació del volum de les 'noves rondalles de metges vells' comptà també amb la participació múltiple dels seus amics. El sinuós ball dels caparrots d'estiu i la versió en viu de Jaume de ca sa Miss d'una fresca melodia brasilera elogiant sa Pobla, precediren l'àcid i, al mateix temps, entranyable i treballat discurs de Ferran Pizà, aquest artista que com més local es fa, més universal torna. I per recordança de Bartomeu Pericàs, es dedicà una cita a la memòria del metge Guillem Llompart, que també regentà aquesta clínica, quan la xarxa sanitària no estava tan burocratitzada i els metges tenien la sàvia dedicació de curar malalties, en lloc de fer-se rics. Rere les paraules d'agraïment de l'autor, tornaren a ballar els caparrots cinematogràfics als redobles dels tamborers d'Albopàs i va restar al pati una sensació plaent de flor de taronger a un horabaixa de primavera i molts d'ulls que somreien. Ja és miraculós que un llibre tengui aquests sans efectes. I potser es degui a la marededéu del Perpetu Socors, que els assitents s'endugueren en forma d'estampa en recordança de la diada.

I bé? He posat aquí, pel que m'afecta, una crònica poc a l'ús d'un acte del dia de Sant Jordi, que ha quedat a l'andana informativa d'aquesta diada mediatitzada per un políticament correcte aniversari centenari glosat en moro, en negre i en blanc i en tots els idiomes. Tantes fotografies de vanitats amb orelles i bolígrafs als dits, o altres inconfessables pecats capitals i capitalins -i xifres de vendes també poc divulgables-, gaire tenen a veure amb el florir del cirerer de pastor un dia d'abril de cada any. Encara no es pot posar al mercat com una rosa d'hivernacle. No es poden tirar floretes de cirerer de pastor. Només el vent i el fruit tenen potestat de desflorar-lo.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris