nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
14°

L'arrogància com a principi actiu del fracàs

Fa una quarantena d'anys vaig veure una pel·lícula que m'impactà fort, tant, que encara ara la rememor a la perfecció, i això que podria ser ben bé que no l'hagi tornada a visionar pus mai més. Es deia «La gran guerra» del director Mario Monicelli, i era feta l'any 1959. Els intèrprets eren: Alberto Sordi, Vittorio Gassman, Silvana Mangano i Folco Lulli (aquest darrer el record bé perquè donava una retirada molt forta a un home gran i gros d'Ariany que jo coneixia), i anava la cosa de dos soldats italians picardiosos i espavilats, que durant la primera guerra mundial de l'any 1916, feien totes les magarrufes que podien per passar per malla del front de batalla, de les trinxeres, de qualsevol servei d'armes i ho aconseguien, els repunyeters. Fins que un dia que feien d'estafetes es perderen pels camps desolats per les bombes i foren glapits per l'enemic i acusats d'espionatge. L'oficial que els interrogava els proposà que li diguessin tots els ets i uts del seu exèrcit, les tropes, exacta ubicació i número, i d'aquesta manera podrien salvar la vida. Ells dos que sí que sí, que ara és hora de morir, tant joves, en mancaria d'altra. Va ser quan l'oficial austríac es dirigí a un company seu i amb cara de conya trompetera li enflocà la figueta, més o menys: «són molt valents aquests italians, però són ben bons de convèncer...» i féu un somriure de conill per davall d'un bigoti rufianesc. Va ser quan Sordi i Gassman es posaren drets amb una espolsada, pegaren un cop damunt la taula i li digueren: «Idò ara no sabràs res de res, idiota!» i els dos, ben falaguers començaren a caminar a bon pas cap al paredó d'afusellament.

Normalment quan els de fora casa vénen a palpar-nos la pell de l'escrot a deshores, sol passar puntualment això, el rebuig, la reacció en contra, el rebot de la pilota contra la paret del frontó, les espurnes produïdes pel xoc del ferro contra la pedra. Sembla que ja ho tenc molt dit, això, però no importa, ho repetiré: un poble orgullós (i tots ho són quan acaben la paciència o es cansen d'estrènyer el barram de bades), aguanta molt malament que gent ufana i superba, externa, els vagi a dir dins la seva llar el que està bé o està malament, com han de fer les coses, amb qui o com han de ser solidaris, amb qui o com han d'anar de la mà per la història, per qui, perquè i com han de continuar fent el ferrer.

Ja va passar a Catalunya, que de tant tocar els nassos, tant bufar el ble, criminalitzar tot tipus de nacionalisme, ascendiren a altars impensables de l'èxit «Esquerra Republicana de Catalunya». Però no escarmentaren. Insulten com a lloros rebecs i impotents, evidenciant ben a les clares que no han escalivat. Al País Basc més del mateix, il·legalitzar per aquí, manxar l'orgue per allà, destrossar la semàntica en profit partidista, rebatre el clau per allà deçà, posar escolanets d'amén en llocs decisoris del poder judicial, i ja tenim servits els escaldums. Aquell «no ho han dit expressament», anomenar, invocar la sang de les víctimes per pa i per sal com qui s'escarbota un fic amb la llima d'ungles, que tanmateix després torna a créixer amb més força, allò que significa tot plegat és trista i desafortunada mala bava, negació de la intel·ligència, intolerància, intransigència, arrogància. I ha fruitat en 150.000 vots per a un desconegut Partit Comunista de les Terres Basques (EHAK), dos escons més que els il·legalitzats, partit que fins ara mateix no hi era ni contestava al telèfon, ni tenia la més mínima possibilitat de res, si no era fer uns «chiquitos» per devers la Plaça de la Constitució de Donòstia. Cabien tots dins un taxi. I ja ho tenen compost, ara s'hi poden rebolcar. Que Santa Bàrbara els ajudi, ella que diuen que pot.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris