algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 12°
14°

Carta oberta al nou Papa

Aquesta carta està escrita des d'un col·lectiu no massa ben vist dins les estructures eclesiàstiques, com és el col·lectiu dels secularitzats; però també des de l'avantatge d'una llibertat joiosa, d'una gran tranquil·litat col·lectiva de no esperar res; i tanmateix d'una responsabilitat per a deixar un «llegat personal» amb coherència amb el que ens ha tocat viure.

Pot ser que per innocent esperava que alguna porta s'obrís a l'església oficial. Pensava amb un Papa que fos Pare-mare, o millor germà major de la família de Déu. Un «Sant» Pare que compartís reflexió, celebració i vida amb les petites comunitats d'aquesta «aldea global» en què s'ha convertit el món, des d'un senzill convent de Roma o de Jerusalem o del Tercer Món, tant se val, per a crear germanor. Que abandonés d'una vegada per sempre palaus i grans monuments, que viatgés amb bitllet de turista i renunciés també als grans espectacles, a les vestimentes antigues que están bé pels museus, i al llenguatge ampulós, com ho fan tants de caps d'altres esglésies. Que no es preocupés si perd uns graons en l'escala de les dignitats.

Probablement ma vida personal ha estat utòpica i a la meva vellesa segueix essent-ho. Som fill d'un concili Vaticà II. L'evangelització ha estat un crit constant que mai ha deixat d'acompanyar-me i estic segur que -perquè la Bona Nova de Jesús arribi- no es pot ser contradictori. La paraula i els fets han d'anar junts.

Necessitam home d'esperit amb els peus a la terra, que cregui en la pau, en un món sense fam, sense epidèmies provocades per l'home, sense discriminacions racistes, masclistes i de sexe, com Servidor dels servs per a reorientar l'església cap a una comunitat de germans, on prevalguin els valors de la solidaritat, del servei (sobretot als pobres), dels carismes personals i de grup. Que quan parli o escrigui o faci des de la Comunitat, obert sempre a un «confronto», i que exigesqui a tota la comunitat eclesial a renunciar a presidències, a poders que no li pertoquen en nom de Jesús, a honors que no li senten bé i a pompositats diferenciadores que provenen d'un passat.

Esperam un Papa que no sigui guardià dotat d'armes d'excomunió, d'inquisidor dels que pensen, que tengui l'humilitat de no sentir-se «infal·lible» (que no s'equivoca mai) que no cregui tenir l'exclusiva d'un sol tipus d'espiritualitat (com si no hi hagués moltes mansions a la Casa del Pare). Molts desitjam que mai més un Papa torni a tractar un fill seu de Judes, o d'extorsionar consciències o que obligui algú a declarar-se neuròtic o immadur, davant la disjuntiva d'aconseguir una dispensa.

Em fa por una altra onada de clericalisme medieval dins la comunitat. Crec que l'evangeli de Jesús té capacitat d'encarnar-se en qualsevol persona i cultura i té força suficient per a crear comunitats madures, sense tractes infantils, amb capacitat per a decidir i crear líders per portar el timó ferm en benefici de tots els seus membres.

Tots estam d'acord en no convertir la religiositat en màgia miraclera. I en providencialismes gratuïts. Avui el miracle l'hem d'aconseguir els homes amb l'esforç, la investigació, la dedicació i «con el mazo dando». Déu Creador ens ha confiat el deure de curar la malaltia, d'educar i reeducar, de salvar l'home integral. Per experiència ens consta que la salvació ha de partir de l'interior d'un mateix.

Ara més que mai voldria estar amb amics com Lleonard Boff, amb Tamayo, amb Forcano, amb Has Kung, amb tots aquells que s'han rebotat (més de cent mil secularitzats), i amb aquells que malgrat els sumnamis eclesials segueixen esperant i creient en l'Esperit de Déu.

Crec que deixarien de separar-se de l'església molts joves i adults, si Aquesta ens parlàs més d'amor i menys de sexe. Els pobles des de sempre han estat capaços d'orientar el comportament dels seus membres en allò que fa referència al menjar, al vestir, a la relació social... per què no els creim capaços de normatitzar el que es refereix al sexe?

Som una de tantes veus que aquests dies es pot sentir des de les andanes i voreres de l'església.

Pere Barceló, sociòleg i president de SABAL (Secularitzats Associats de Balears).

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris