algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:
13°

El rar coratge de Jordi Sarsanedas

Situar-se -sentir-se, trobar-se- dins el silenci quan un no pot renunciar a aprendre, quan un no pot abdicar de la condició d'afamegat i assedegat d'alguna porció de veritat, d'alguna almoina de realitat incommovible, sens dubte és comesa difícil, per no dir pràcticament impossible. Jordi Sarsanedas, que recentment ens ha ofert tres llibres tan colpidors com Cor meu, el món (1999), L'enlluernament, al cap del carrer (2001) i Com una tornada, sí (2003), ens dóna ara testimoni d'aquesta radical incomoditat d'un silenci punyent -que no sigui un lliurar-se a la passivitat esperançada del místic- amb un nou llibre que acaba d'aparèixer a Óssa Menor i que porta el revelador títol de Silenci, respostes, variacions. Sí, per qualque cosa el primer mot d'aquest títol -que ens recorda l'espriuà també tripartit, Gàrgoles, el vent, Tirèsies, si la memòria no em falla- és precisament i justament silenci. Perquè tot aquest nou llibre del mestre de Postals d'Itàlia (1965 i 1999) és una pugna constant i anguniosa -malgrat a estones sigui també irònica- amb un silenci encarnat i descarnat, que no té res de místic i sí molt d'existencialment terrenal o terrenalment existencial.

En el poema Les veus de darrere la cortina ens diu: «Les veus de darrere la cortina/ parlarien per mi si jo les entengués!/ El meu silenci escolta,/ s'exhaureix en la feina d'escoltar./ I la d'entendre?/ No caldria, per damunt de tot, entendre?». Ve't aquí un molt clar plantejament de per on van majorment els tirs, si m'és permès de dir-ho així. A Gegant de nit, arriba a demanar-se: «Qui ets? Què ets,/ silenci proferit?». I és que si el silenci pot esser esperança de coneixement també pot esser desesper de ignorància. Perquè, en definitiva, una de les conclusions que podem treure de Silenci, respostes, variacions és que no existeix una única mena de silenci. A Petita suite en veu baixa llegim la tanka següent: «Sota la boira/ la ciutat esborrada/ gronxa silenci». I també es pot trobar: «Tot l'aire, tot el bosc/ dins la capsa de vidre del silenci». Sí, de silenci n'hi ha de moltes classes però en aquest recull es tracta, sobretot, d'un silenci que fa mal, d'un silenci que d'alguna manera esdevé gran part de qui està en silenci, de circumstància passant pràcticament a substància.

Les qualitats que segurament qualifiquen més Silenci, respostes, variacions són l'exercici d'una difícil llibertat i, sobretot, una llampant i sorprenent voluntat de superar -o d'acceptar sense drama- allò que normalment ens sol pertorbar més. Un poema exemplar, en aquest sentit, és Ne varietur, l'última estrofa del qual ens entima: «Ja des d'ara,/ amb el meu últim plec de llibertat/ i la vostra amistat per viàtic,/ tranquil·lament, sí/ m'emprovo felicitat:/ sóc home mort./ Somric?». Realment, ens enfrontam amb una gran dosi de sang freda i de coratge. Quant a la llibertat, podem dir que l'escriptura d'aquests textos no practica cap pensament culturalment correcte. I encara que els poemes recollits sols són vint-i-nou, la veritat és que hi trobam una gran varietat d'enfocaments (dins, per descomptat, la llibertat de no seguir els camins fressats). Un poema com Moment sadolpodria explicar-se com trobant-se dins la tradició del budisme zen: «Quan s'apaga el ressò de la darrera paraula/ i la cua del buf s'enduu/ l'últim bri de sentit,/ de cop i volta t'estaborneix/ l'enlluernament definitiu». «Sí,/ mal que sigui secretament,/ tot es desborda dins de tot», ens amolla en el poema Que no tens ulls?

Tanmateix, un servidor no pretén en absolut d'haver sabut trobar el desllorigador de tots aquests darrers poemes de Jordi Sarsanedas. I no perquè Sarsanedas practiqui cap mena d'hermetisme sinó sols per les meves limitacions de sempre. Així, confés que dos dels poemes finals, Ciutats, una i l'altra també, dedicat a «Vinyet, amiga: sense engaltar o quasi», i Els colors, a part, presentats com una ensalada («composició madrigalesca, a quatre veus o més, en què alternen diferents llengües») resten per mi com un repte, ja que la seva lectura o recepció haurà hagut de quedar pendent dels aclariments que, amb la seva proverbial bonhomia, ens vulgui fer l'autor.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris