nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
15°

Contra els llibres

Mentir és lletja cosa, cert. Ens ho tenien ben dit i ho bescantàvem a tot aquell que ens volia enganar: -Mentida pura,/ pecat etern,/ qui diu mentides / se'n va a l'infern!. Érem al·lots llavors. Avui ja no està tan malvist açò dels enganys: amb mentides es va a la guerra o s'ajorna, potser, el mal glop d'una responsabilitat desatesa. Però sí, certament no està bé dir mentides. Encara que l'infern ja no existeixi, ...o vés a saber, ara que habemus papam! El nou Papa ha resultat ser ni més ni manco que el guardià de la fe i excomunicador dels teòlegs de l'alliberament. Quasi res diu l'Observatore Romano! Tant de bo que Benet XVI sigui un altre, que no el que fou temible cardenaRatzinger. Puix que, sens tu, algú a tu no abasta / dóna'm la mà o pels cabells me lleva...: 'ja que ningú pot arribar a Tu, si Tu no ens hi ajudes, dóna'm la mà, Déu meu, o estira'm pels cabells si cal' -resava al Crist el gran Ausiàs March en el començament del seu Cant espiritua, un impressionant poema-. Ho ben sabia, doncs, el senyor de Beniarjó, el qual valorava la sinceritat per damunt de tot, si més no en els seus versos, i que, per açò mateix, es veia empès a escriure la seua poesia «lleixant a part l'estil de trobadors, que per escalf falsegen veritat». I és que aquells trobadors, igual que els homes de ploma de tots els temps, solien ser grans fantasiejadors, imaginatius de ments inquietes.

Açò no obstant, no menteixen els escriptors que han fet de la ficció literària en les seves obres una manera esplèndida d'il·luminar espais de la realitat que romanien fins llavors a l'ombra, racons insòlits i perduts en els quals habiten persones com nosaltres mateixos. Més enllà de la realitat i la ficció hi ha allò que Walter Benjamin reclamava per a l'art de narrar: que no abandoni mai el costat èpic de la veritat, la saviesa. Que hi ha més veritat humana en les ficcions de Kafka que en els mateixos tractats de sociologia política i que hem conegut millor l'horror dels laberíntics buròcrates d'ençà que vam llegir El Procés o El Castel, per dir-ne qualque cosa. Crear un món imaginari i fer-hi entrar el lector, vet aquí la clau de l'èxit del novel·lista. Ho assegurava, feliç, per TVE l'autor d' Els pilars de la Terra, E. Follet, que afegia: «... I si el lector és capaç de deixar el seu món real i entrar en l'imaginari, doncs açò ja és l'èxit..» Cal entendre que aquí, en aquesta capacitat, rau el poder taumatúrgic de la literatura i especialment del narrador de qualitat.

El filòsof Plató a un dels seus Diàlegs, el 'Fedre', posa en boca de Sòcrates un discurs en el qual el Mestre grec explica la història d'un déu egipci, Theuth, al qual se li atribuïa el descobriment no sols dels nombres i el càlcul, sinó de la geometria i l'astronomia, el joc de dames i els daus, i també de les lletres. Una vegada Theuth va anar a visitar el rei Thamus, que vivia a una ciutat de l'alt Nil anomenada pels grecs Tebes egípcia; hi va anar per fer lliurament dels seus grans descobriments i perquè els fessin arribar a tot el poble. Però Thamus va voler saber els avantatges d'aquelles arts i, mentre Theuth els li exposava, el rei anava aprovant o desaprovant allò que li semblava bé o malament. Quan va arribar a l'escriptura, Theuth va dir: «Aquest coneixement, oh rei, farà més savis els egipcis i augmentarà la seva memòria, ja que l'escriptura s'ha inventat com un remei per a la saviesa i la memòria». A la qual cosa el rei va respondre: «Oh, Theuth, inventor excels de les arts, mira: uns són capaços d'inventar i altres de discernir en quina mesura són avantatjosos o perjudicials els invents per als que en faran ús. I ara tu, com a pare que ets de les lletres, has explicat, perquè te les estimes, l'efecte contrari del que en veritat produeixen. Sí, perquè aquest invent de l'escriptura farà que les ànimes dels qui l'aprendran s'oblidin de les coses escrites, per no haver-se preocupat del conreu de la memòria, ja que els homes, per culpa de la seva confiança en l'escriptura, seran conduïts al record des de fora d'ells mateixos, per unes lletres alienes a ells i no des de dins, pel seu propi esforç. Així que el teu invent no és cap remei per a la memòria, sinó només per suscitar el record. Aparença de saviesa i no saviesa vertadera procures tu als teus deixebles. Tan prest com hauran sentit parlar de molts temes, sense haver-ne estat instruïts, faran la impressió de conèixer moltes coses, però seran uns perfectes ignorants; i el seu tracte farà fàstic perquè, en tost d'haver esdevingut savis, seran només homes amb la pretensió de ser-ho».

Entenguem que les paraules de Sòcrates són un gran elogi a la saviesa més autèntica, la que forma el bagatge d'experiències vitals de cada persona i que s'expressa en els mots de la llengua pròpia de cadascú. És la cultura popular, aferrada al temps de cada dia, indestriable de la vivència del temps, que diposita en la memòria de cada individu el cabdal de coneixements acumulats i que anomenam «experiència». És també una lloança desmesurada a la creació poètica mitjançant la paraula viva i a la facultat de retenir les creacions més reeixides, les que han arribat fins a nosaltres, a través de la memòria col·lectiva, el record de moltes persones que les van transmetre de pares a fills, d'avis a néts, en la cadena de les generacions.

Els glosats, la literatura repentista, són una gran manifestació d'enginy i d'intel·ligència verbal. Els glosadors en diuen «tenir acudit». El caràcter oral i espontani de la improvisació és el que ha fet més dificultós documentar el seu estudi. Com diu la dita llatina verba volant, scripta manent. Tota casta de literatura oral -cançons de treball i d'anar a vega, nadales, romanços, codolades, cançons de bressol, càntics rituals i religiosos, rondalles, acudits i endevinalles o refranys...- van trobar la seva biblioteca anònima en la memòria individual i col·lectiva, i així els investigadors han pogut rescatar -a través de persones grans i folkloristes de bona memòria- aquest valuós material d'estudi. Però, clar, ja és de raó que en èpoques passades, sense les tècniques de reproducció actuals ni els enregistraments sonors, la improvisació se l'enduia el vent o, per dir-ho amb la tòpica expressió popular, «era en l'aire». Només en quedava amb prou feines qualque anècdota, adulterada, transformada, de les diferents performances o actuacions. Com s'han recordat, si més no, les fetes i facècies més famoses? Doncs per la memòria. Perquè aquelles agudes respostes o aquelles metàfores quintaessències de la saviesa dels poetes populars, feien forat en la memòria de la gent i hi romanien vives. I mitificades, transformades fins i tot per la imaginació popular.

Però no cal dir que en l'època del mòbil, dels ordinadors i de la comunicació electrònica, la memòria ha patit un seriós deteriorament, al qual no li són aliens ni el desprestigi que alguns corrents pedagògics van fer caure damunt aquesta important facultat de l'ànima ni la poca afecció que avui hi ha a l'esforç en general i a la memorització en particular, en la mesura que es tracta d'un procés que reclama atenció, concentració i pràctica mnemotècnica. Precisament aquestes qualitats són característiques imprescindibles per a tothom que voldrà destacar en el món de la creació literària popular de base oral.

En canvi, un text, si vol tenir validesa, ha de ser capaç d'obrir nous camins i maldar de dir allò que no s'havia dit encara. I ho ha de fer sense complicacions innecessàries, clar i llampant, perquè en la senzillesa es troba la forma veritable de distingir-se. Escriure -deia la novel·lista francesa Marguerite Duras- també és no parlar. És callar. És udolar amb llats silenciosos.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris