cielo claro
  • Màx: 16°
  • Mín:
14°

Itàlia, Itàlia

Ara que Itàlia (alerta: amb Alemanya!) torna a estar de moda, l'enrenou azzurro convida a la pensada sobre el grau d'italianització que omple, i empatxa, en més o menys grau, totes les societats occidentals. Fa vint o trenta anys, mentre Itàlia dormisquejava l'eterna -semblava- i aparent placidesa dels governs demòcrato-cristians, qualsevol referència al panorama polític italià s'entenia com una invitació a comparar el dilema estat versus màfia, per a cloure la qualitat immillorable de la situació. L'estat, més o menys formalment democràtic, només deixava fora el territori físic i moral de la màfia, millor en plural. Avui aquest termòmetre social ja no mesura el mateix, en part perquè el mot màfia incorpora atzars que s'esdevenen a Rússia, Albània o la Xina, o la Costa del Sol o la Costa den Blanes, en part perquè la màfia ha patit el mateix procés que el menjar ràpid i l'atracció del futbol: s'ha globalitzat. La màfia és ja fa temps una opció política: això és el primer que aprenen els estudiants del primer curs de dret de la Universitat de Roma, on el doctor Mario Trapani imparteix un curs sota l'ambivalent títol d'El dret de la Màfia, que ofereix als futurs juristes un mínim bagatge jurídic -i moral, hom suposa- per entendre i combatre aquest extens i greu cúmul de crim organitzat.

Molt abans que els estudiants de dret rebessin aquest primer antídot intel·lectual, els mafiosos ja se n'havien proposat l'ensenyament dels principals codis i estratègies mafioses. No només l'ensenyament fonamentat en la pràctica, l'observació i la col·laboració dels joves, sinó una mena d'instrucció institucionalitzada que abastés tant els codis de conducta com les múltiples estratègies operatives que exigeix la delinqüència organitzada. Antonio Giuffré, el número dos d'una coneguda família mafiosa, explicava fa pocs anys que a localitats com Trapani i Castellmare, entre d'altres, s'impartien cursos ben estructurats per a joves americans que pretenien introduir-se en alguna família mafiosa o que ja hi havien començat la carrera del crim organitzat: «Els manem aquí -deia- perquè esdevinguin homes d'honor, perquè en practiquin, perquè als Estats Units no es dóna valor als principis morals, no hi ha respecte». No cal recordar la simplicitat, claredat i vigència més que irrebatibles d'aquests esmentats principis morals. Abans d'aquesta potser forçada competència pedagògica, Giuffré s'havia fet famós per la seva col·laboració amb la justícia italiana, testificant en el judici contra Andreotti. Una inspiració divina el va forçar a col·laborar amb la justícia -confessà-, després que Joan Pau II hagués canonitzat el Pare Pio, el clergue amic i defensor dels italians més humils del que el mafiós era fervent seguidor. (Per ventura s'afegirà aquesta prodigiosa conversió al catàleg dels miracles realitzats pel desaparegut pontífex).

Tot això és història, és clar, però tots sabem que aquestes escaramusses continuen malgrat les referències a la màfia ja no s'identifiquen amb Itàlia més que amb qualsevol altre país. Un amic italià m'ho comentà fa poc: el principal èxit de l'era Berlusconi -una època plena de fracassos morals i ideològics tan ressonants com impunes- és que ara, arreu del món, la gent ens identifica amb el que podríem denominar el caciquisme d'estat, sí, és ben trist, però ja no amb la màfia. L'època berlusconiana, que s'ha caracteritzat per la legislació política a la carta (no només l'econòmica o l'urbanística, com s'ha esdevingut a altres indrets de la mediterrània, sinó en primer lloc la que afecta els drets i llibertats fonamentals), per l'esvaniment gairebé complet de les fronteres entre la política i els negocis, per la simplificació obscena dels missatges des del poder («tota l'esquerra és estalinista, tots els ecologistes són terroristes tendres»), per l'habilitat per engalipar la justícia (molt més enllà del miratge de les mans netes), per l'ús capritxós, imprevisible i incontrolable dels diners públics, per la corrupció financera tan llampant com socialment disculpada, i en definitiva per la freqüent conversió de la política en una nova cosa nostra, sense cursives, no pot amagar l'èxit que suposa que arreu del món el nom del nostre país ja no evoqui automàticament la màfia. El preu ha estat elevat, sí, perquè molts dels judicis i de les sospites que atribuíem als mafiosos els sospitem ara dels forats més negres i més autònoms de l'estat, i perquè la política falsament liberal dels governs del president del Milà ha suposat que l'estat dimitís de bona part de les seves responsabilitats («A altres països tenen un problema amb la raresa de les dimissions dels polítics -diuen els italians-: aquí qui dimiteix cada dia és l'estat»). La fictícia dimissió de Berlusconi -que encarna el control de l'estat tant si continua com a primer ministre com si no- ho rebla per enèsima vegada.

El resultat final dels últims decennis i de les postres -o de l'aperitiu: no ho sabem- dels anys berlusconians és una alternativa diabòlica per a tots els italians (i totes les italianes, com diria algú): o viure de l'estat, o viure contra l'estat, mai no conviure-hi. La part positiva d'aquest dilema és que el ministeri italià d'indústria, per exemple, produeix sense aturar una legislació detalladíssima i ofegadora -m'explica el meu amic-, que s'afegeix a la que emana de Brussel·les, i que no només ningú no respecta, sinó que contribueix en bona part a la imaginació i la inventiva dels nostres dissenyadors. La part negativa és que al nostre país no hi ha euroescèptics, perquè la gran majoria som italoescèptics. He sentit que alguns europeus tenen dificultats per definir llur sentiment nacional. Jo, quan algú em demana en què consisteix ser italià, sempre penso que és justament en el contrari de ser alemany. I és que no hi ha com les definicions sinceres que il·luminen qualsevol dubte, per profund que sembli.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris