muy nuboso
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
11°

Espadats de Rügen

El pintor romàntic alemany Caspar David Friedrich va deixar a la humanitat una col.lecció d'imatges d'una densitat poc usual. N'hi ha algunes que molta gent ha memoritzat sense tenir clara la seva pertinença. Una de les més inquietants és «Penya-segats de Rügen» que darrerament s'ha vist a Mallorca com a imatge anunciadora de la VI Setmana de Música Religiosa. Aquesta obra apareix titulada de diferents maneres quan el títol és traduït a altres llengües. «Roques cretàcies a Rügen» o «Espadats a Rügen» són altres títols amb els quals és coneguda. Els espadats són aquestes roques en forma d'espasa que es perfilen des del penya-segat contra l'eternitat de la mar. Són les roques calcàries. Rügen és una illeta on alguns turistes desitjosos de pau cerquen refugi temporal. Precisament quan la imatge de Friedrich era molt present a Mallorca pel seu ús com a cartell, aquestes roques calcàries, blanques, hipnotitzants, d'una delicadesa cristal·lina, d'una poètica fragilitat, es varen trencar. Va ser, per a molts d'alemanys, un esdeveniment que afectava més l'esperit que no la geologia. De l'esperit humà en forma part la fisicitat de tot allò que té capacitat simbòlica i que amara la nostra vida. Era el cas d'aquestes roques. El temps les ha trencades. És trist que es trenquin les coses que tenien un gran significat i que formaven part de la nostra memòria. Però, ben cert, si aquest trencament és obra del temps, si les persones no hi han intervengut amb el seu vandalisme destraler, amb el seu egoïsme o els seus pitjors instints, fins i tot amb la seva manca d'amor, tot plegat s'incorpora al curs natural de les coses, i, per tant, ens proposa experiències que acaben enriquint-nos. La destrucció de les coses que l'art o l'amor havia fet sensibles no permet les rendes benèfiques de l'experiència. Deixen un solam agre i contaminen la memòria. A les roques de Rügen les ha abatut el temps, no les han destruïdes les persones. És per això que les seves restes han esdevengut un dels llocs de la memòria més sensibles i més estimats pels que hi havien après a mirar la vida. Emociona pensar que hi ha en el món grups de persones que s'identifiquen amb els paisatges, amb les roques del seu país, esdevinguts símbols per mitjà de la cultura. Persones, en definitiva, que saben estimar i tenir cura de l'objecte del seu amor, «porque el amor es eterno / y nuestra vida fugaz», com cantava Eduardo Falú en el moment en el qual registrava poèticament que «es ancho y negro el olvido / y entra el otoño en el corazón». Ningú no ha plorat els nostres paisatges massacrats, com alguns alemanys han plorat el trencament dels espadats de Rügen. I hi ha motiu per omplir la mar de llàgrimes.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris