algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
14°

Desdeny per la veritat desinteressada

El proper mes de juny es compliran setanta anys de la mort de Jacob Sureda Montaner (Palma 1901-1935), pintor important, poc estudiat encara i poeta d'un sol llibre inclassificable: El prestidigitador de los cinco sentidos (1926; 2a ed. 1985). L'encertà, Carlos Meneses, enriquint la segona edició amb la necrològica que va fer Llorenç Villalonga del seu amic Sureda Montaner. Com a metge, tingué cura d'ell en la fase final de la tuberculosi que el va dur a la tomba, i recorda els tres dies que passà a Cas Potecari de Gènova, residència de Jacob i d'Eleanor Sackett, escenari d'aventures, que Villalonga evocava com unes hores «de tristesa deliciosa». Inclou, el paper villalonguià, unes paraules, oportunes però intemporals, que m'abelleix reproduir perquè les pugui utilitzar qualsevol quídam: «Psicològicament, els metges no som gent gaire fina. Igual que els periodistes, necessitam dir massa beneitures. Encara ens assemblam a una altra categoria d'éssers que l'home intel·ligent detesta: ens assemblam als polítics en la necessitat de l'acció i en el desdeny per la veritat desinteressada». Volent o sense voler -segurament volent a consciència-, Villalonga coincidia amb un seu company generacional, Joan Oliver «Pere Quart», quan establia, anys després, a Vacances pagades (1959), una lletania terrorífica, certa en el moment d'escriure-la, dècades més tard i qui sap si per in saecula seculorum: «Per als infants/ mentides./ Per als amors/ mentides./ Per als amics/ mentides. Per als clients/ mentides.// Mentides plenes o primes,/ fermes o tendres -juraments, besades-: / vives -com fresca sang-;/ sàvies, agraïdes./ Guatlles i bòfies./ Mitges mentides». Realment som molts els que començam a pensar que el món polític i la veritat desinteressada caminen per camins divergents que mai no poden arribar a trobar-se. Interessa més, quan interessa alguna cosa -poques vegades-, esbrinar si amb les teves paraules vas a favor o en contra de qualsevol partit en el govern, sigui a Madrid, a Palma, a Biniali o al mateix París de França, que no donar resposta concreta i plausible de fets en els quals tenen o han tingut alguna responsabilitat. «El Xoco» que, a més de no creure en res, ha anat galvanitzant-se interiorment, es defensa amb el menyspreu.

-Jo et puc dir, soci, que vaig creure que defensaven idees i alternatives polítiques fins que vaig esbrinar que eren com els futbolistes.

-Tant d'esport veus, en l'exercici de les democràcies?

-L'abús de l'estadística del qual parlava Jorge Luis Borges, bon amic de Jacob Sureda, quan ells actuen, és el joc de «tenir idees», com acaba de descobrir Félix de Azúa, quan assegura que els irresponsables no han de donar resposta.

-Bé que fan, si així els convé. Marcat el joc, les regles i el camp, quin és el benefici de l'espectador, davant representacions tan acurades?

-Si no hi hagués espectadors segurament no hi hauria teatre. I no estaríem, per tant, tots, mirant-los amb la boca oberta.

-Val a dir que, quan en saben, gesticulen bé, són precisos amb els mots i fins i tot brillants, de vegades.

-I potser competents. Per això els paguen. Molt més que a l'empresa privada.

-Quantitats moltes vegades impossibles de concretar. Però no t'oblidis dels periodistes. Nosaltres, diu Villalonga, sovint hem de dir massa beneitures. Com ara.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris