Les dues vegades que servidor he anat a veure l'exposició de Pavia a la planta noble del casal Solleric, m'ha estat donat de passejar-me i de mirar les escultures en una situació que ja constitueix un luxe d'altre temps: en silenci. I s'ha de veure com, submergides en el silenci, aquestes obres multipliquen la seva capacitat de comunicació. La densitat artística -religiosa- que batega en les sales del Solleric per art de les escultures us afegirà una vivència d'aquestes que us amaren a poc a poc, com en un ploure guapo. Un valor afegit a aquesta experiència és veure sumides en el marc de silenci dues escultures que heu vist -i per ventura heu tocat- en el brogit de la ciutat, la dona cosint, de davant l'església de Sant Miquel, i la parella dels instituts -tot a Palma. És una prova de foc, per a obres que han nascut per al renou i la fúria. La prova, no us ho he de dir, els afegeix una capacitat de comunicació que les fa més intel·ligents i entranyables alhora. Però, bé, allò que s'ha de remarcar és que aquesta exposició posa fi a una situació típica de la nostra indigència cultural, una situació que permetia que, per a algunes generacions, Pavia fos només conegut de rampellada. L'exposició sens dubte ha de contribuir, no sols a reconèixer la vàlua d'aquest escultor, cosa que en tot cas és una qüestió accessòria, sinó a incorporar-lo amb profit a la cultura del país, a fertilitzar-la, a fer-la créixer. Tota aquesta feina es fa amb una lentitud enervant, però val a dir que els darrers anys s'han fet passes decisives cap a la construcció de la cultura del país. Així, sabrem que, a part dels valors intrínsecs de l'art de Pavia, a Mallorca hi havia qui escoltava la remor dels llenguatges contemporanis, que no tot era entrega submisa a l'agonia dels academicismes més epigònics. L'ombra i l'eco dels grans escultors europeus del segle XX amaren el silenci de les sales del Solleric, i fan companyia i reten homenatge a un artista que els va saber entendre i estimar. Els noms d'aquests artistes europeus es poden obviar, perquè de cap d'ells n'imità Pavia la clovella. A Pavia, tan dotat per a l'escultura, li hauria estat fàcil fer a la manera de, però sempre ha cercat la seva manera pròpia de dialogar amb els grans del seu temps. Comprovau-ho vosaltres mateixos. Anau-hi amb temps. L'estat d'esperit amb què us hi acosteu no té importància: sigui quin sigui, trobarà resposta en cada una d'aquestes escultures.