algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

Escoltar els altres

Entre les moltes coses -confessa-
bles- que he fet en aquesta vida ocupa un lloc rellevant una curta -però intens- experiència com a venedor de llibres a domicili. Era un dels meus primers anys com a universitari a Barcelona -crec cert que el segon- i anava curt de possibles i no sé ben bé per quines cinc-centes vaig descartar en primera instància fer classes particulars per guanyar quatre doblers que conferissin una mínima autoestima a les meves butxaques. Total que vaig contestar un anunci i em vaig veure en un pis de l'Eixample de Barcelona, on assistí a un intens curs de vendes de tres hores. Els llibres que havien de vendre eren com una espècie d'enciclopèdies adreçades a tota la família, especialment als pares, ja que contenien les respostes a les preguntes -escolars o no- amb les quals els fills els podien posar en situacions apurades: que l'al·lot o al·lota demanava? Cap problema, la resposta era a la col·lecció dels dotze volums que els havíem d'engaltar. La cosa tenia dues particularitats ben notables. La primera era que els llibres donaven tres nivells de respostes -en extensió, profunditat i detall- adaptades a les diferents edats dels inquisidors fills. La segona, encara més notable, era que gràcies a una hàbil estratègia de l'editorial teníem una clau infal·lible per obrir -de bat a bat- les portes dels nostres clients potencials. El fet era que setmanes abans, l'editorial havia organitzat un concurs de dibuix en els centres escolars que s'hi avenien. Donaven uns premis rònecs i, a canvi, s'emportaven les dades de cada alumne en el revers de les fulles dibuixades: aquests dibuixos eren la clau i, a més, en el curset ens varen instruir com dir quatre dois sobre la personalitat del fill que s'endevinaven a través del dibuix. Vaig aconseguir vendre dues enciclopèdies en tres o quatre horabaixes de dedicar-m'hi, la qual cosa era una més que notable taxa d'èxits. Amb tot aquest bagatge vaig anar a visitar el següent client de la llista, el qual va resultar ser un senyor d'una trentena d'anys, prim, amb unes ulleres de vidres de cul de tassó i muntures de conxa negre. Va escoltar la meva endemesa inicial, feta amb el dibuix del seu fill de set anys a la meva mà: «Miri -li vaig dir- arribarà un dia, si és que ja no ha arribat, que el seu fill li farà preguntes compromeses i vostè no sabrà què dir-li: amb aquests llibres tendrà resolt aquest problema». Desprès d'un breu silenci, i sense demanar-me l'edat, m'oferí una copa que jo -de forma imprudent- vaig acceptar. Vàrem entrar a la sala d'estar, m'oferí una cadira, m'abocà un whisky i desprès de fer una generosa tibada del seu, m'engaltà una cosa com ara: «molt interessant això que dius... Per cert, em pregunto si el llibre tendrà resposta per a totes les preguntes que em pugui fer el meu fill». Abans que jo pogués dir-li res, va afegir: «mira, diu el llibre que li puc contestar al meu fill quan em pregunti on és la seva mare que ha marxat amb un altre i ens ha deixat als dos?». Ja es poden imaginar l'esglai que una endemesa com aquesta va produir en un al·lotet de devuit anys. Abans de dir res, vaig acabar-me el meu whisky d'un glop, vaig mormolar una excusa i vaig partir afuat cap a la porta. D'allà vaig anar directe a l'editorial, els vaig tornar les coses i vaig donar per acabada la meva breu experiència com a venedor a domicili i vaig tornar a les beneïdes classes particulars com a recurs per a la meva supervivència. He recordat moltes vegades l'episodi del senyor abandonat, més si pensen que me l'he trobat alguna vegada pels carrers de Barcelona, però hi he pensat especialment aquest cap de setmana passat, mentre anava llegint, com a membre del jurat, els relats que alumnes de tercer i quart d'ESO i de primer i segon de batxillerat de Catalunya, València i les Illes han presentat al primer concurs de relats breus amb contingut matemàtic que ha convocat la Societat Catalana de Matemàtiques. Un concurs que tenia, entre d'altres, l'objectiu de fomentar la cultura matemàtica entre els alumnes als quals anava dirigit. El proper dia de San Jordi es farà públic el veredicte del jurat, però els puc ben assegurar que la quarantena de relats que he llegit m'han servit per entendre quina és la imatge que tenen una bona part dels escolars d'avui del sistema educatiu en particular, i de les matemàtiques en general. El lligam amb la història que els acab de contar és certament feble, però té molt a veure amb els mecanismes d'informació indirecta que emprava l'editorial per tenir informació de les famílies candidates a comprar les seves enciclopèdies. Els relats del concurs m'han aportat una informació molt valuosa sobre allò que cal fer per millorar l'aprenentatge -i percepció- de les matemàtiques per part dels nostres escolars. I on dic matemàtiques, s'hi pot posar qualsevol disciplina. Ho fem poc això d'escoltar els més joves i així ens perdem moltes coses interessants que tenen per dir-nos.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris