muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín:
15°

Martiri de cotxinilles i de dubtes

Em confés embadalit i un poc empardalat davant tota la litúrgia electoral vaticana. No m'ho pensava mai, però he començat a llegir quasi tot el que em cau a les mans d'aquest tema i l'altre vespre em vaig descobrir ajornant la son, absort davant la pantalla on s'emetia un documental sobre el tema. Les normes, els colors, les frases, els espais, els rostres, les vestimentes, tot és especial i fet a mida per a l'ocasió. Al veure tot això no he pogut reprimir els pensaments més tòpics sobre la riquesa i la seva exhibició. Però el tòpic m'ha durat poc per deixar pas a un passeig mental per les altres religions, la imatge de les quals queda a gran distància de la demostració de riquesa material que fa la catòlica. No m'imagín el gran aiatol·là Sistani, per posar qualcú amb més poder terrenal que un dels anomenats prínceps de l'Església, aparèixer tan mudat, amb tant luxe i exclusivitat com les que mostren els cardenals aquests dies. Es mostren com autèntics prínceps i no m'estranyaria que en aquesta exhibició residís el bessó de la primacia del catolicisme en el món. És l'absoluta jerarquia, la perfecta posada en escena que no deixa espai a la improvisació, la que es passeja convençuda de la seva superioritat, i a veure qui ho qüestiona. No es poden globalitzar les fórmules econòmiques del lliure mercat i, al mateix temps, fer-les conviure amb religions que mostren poca decisió en la imposició de les jerarquies, els dogmes, les litúrgies i les riqueses que sense complexos les acompanyen. Ecapitalisme, ecatolicisme i la democràcia formas'imposen perquè es complementen i ofereixen una recepta global a totes les qüestions. Són un paquet ben equilibrat que es distribueix les tasques i les respostes a qualsevol dubte. I és en el seu equilibri, que no deixa créixer un component massa per sobre dels altres, que la fórmula troba la seva perfecció i s'infiltra com a pluja prima -babaí, que diuen pel nord de Mallorca-. I, quan te'n tems, ja n'ets xop fins al moll dels ossos. I cala, ves si cala: basta veure'm a mi, empardalat davant la hipnotitzant púrpura vermella: martiri de cotxinilles i de dubtes.

l l l
Tampoc tenen dubtes els blaus que tornen a vessar llibres pel terra. No en tenen ni en volen, que no sabrien què fer-ne. Són de consigna curta i fàcil, de pistola ràpida carregada de veritats i de bales -bales de veritat, veritats com a bales-. Que tornin a sortir després de més vint anys de silenci no és casual; tampoc en aquest color hi ha res casual ni s'alimenta de l'aire del cel. Són les crispacions diàries, les insinuacions d'odi que provoquen les pors; i les pors els odis. Són els cussons petits que lladren el seu acollonament per sentir-se forts. Ca que lladra no mossega, ens diuen per saber-nos tranquils mentre s'alimenten d'odi i creixen per mossegar més i en silenci. Cal sembrar-los de dubtes i deixar-los, en exclusiva, el soll de les pors, que s'hi rebolquin.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris