nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
12°

República

La victòria electoral del partit socialista de fa un any generà una sèrie d'expectatives lògiques en allò que s'anomena desenvolupament de polítiques progressistes. Una d'aquestes es refereix a la recuperació de la memòria civil. I especialment han tengut molt ressò mediàtic la reivindicació de les associacions de víctimes del franquisme i el debat sobre els 'papers' de Salamanca que han de retornar a la Generalitat catalana. És hora de reconèixer que el primer govern socialista no va emprendre aquest problema en profunditat, tot considerant que es tractava d'un assumpte delicat i el mateix Felipe González ha dit, algunes vegades, que és quelcom del que es penedeix de no haver fet a causa de l'interès per mantenir una bona convivència ciutadana. També és cert que a la dècada dels anys vuitanta la demanda sobre la recuperació de la memòria històrica té poc a veure amb el manifest interès que hi ha actualment.

Per acabar de dir-ho tot, la dreta política ha intentat en els anys que ha governat recuperar la 'seva' memòria històrica amb el propòsit de condicionar el vot dels 'néts' d'aquells que van sofrir la repressió franquista. Per no recordar les al·lusions d'Aznar a Azaña, prou n'hi ha traient a rotle la justificació de la guerra del trenta-sis que ha fet Pio Moa, que culpa l'esquerra i la República de tots els mals del món i de la iniciativa dels militars per pegar un cop d'estat i eliminar multituds. S'ha fet, des de la dreta, un esforç per recuperar la imatge de polítics conservadors com Cánovas de Castillo o Eduardo Dato. El fet real és que el programa d'història a educació no considera l'anàlisi del segle XX a l'estat ni al país. Els joves no coneixen Franco ni la República. I poc interessa que es conegui.

Paradoxalment, en un estat aconfessional hi ha més debat sobre el que ha de ser l'ensenyament de la religió que sobre el que va passar aquí no fa ni cent anys. Circumstancialment, m'adon de la reproducció dels mateixos discursos històrics espanyolistes en els preadolescents que vam rebre en plena dictadura. És més conegut Don Pelayo que el president Alcalá Zamora. Però el que va ser la segona república o el drama -també aquest aspecte important- del que fou la repressió que van viure milers de famílies, aquí i a l'exili sota la bota franquista, són ignorats, sistemàticament silenciats. Els mitjans que cerquen tant d'escàndol en menudències actuals encara no han descobert totes aquelles històries personals escandaloses que passaren a gent d'aquí. Podria ser un bon exercici repassar un per un tots els consells de guerra sumaríssims per reclamar un marc legal que els deixi sense efecte o els anul·li, com reclamava un magistrat del Suprem, en aquelles hores que la justícia espanyola es dedicava a la persecució de la violència i la repressió a Sud-amèrica. Aquí i ara, des de Ciutat i algú una mica esburbat -n'hi ha prou mirant els horaris impossibles si no es mouen a la velocitat amb què puja la consellera d'Obres Públiques i l'escuma de la magnèsia- prepara la visita oficial del Príncep pels pobles de Mallorca. Podrà veure encara els rètols d'alguns carrers amb el nom de militars feixistes. O el noument de sa Faixina, pagat per subscripció popular i que és, ara, competència de l'estat.

Tampoc la jerarquia de l'església -assistida a l'hora de triar el seu cap per l'esperit sant- ha tancat aquella etapa des de l'autocrítica i la responsabilitat històrica, on va intervenir activament a favor d'una part. N'hi hauria prou que el bisbe reconegués que els perdedors van complir escrupolosament la legalitat republicana i que l'església es va equivocar beneint avions i oferint auxili espiritual a una part dels assassinats. Les banderes de Grosske i la reacció de Cirer o el ball de la placa de Sencelles poc tenen a veure amb la realitat històrica. Un gran homenatge a les víctimes dels franquisme és més necessari que la mateixa monarquia en un exercici de salut social.

Damià Quetglas, periodista

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris