algo de nubes
  • Màx: 14°
  • Mín:
14°

Quadern de viatge

Diumenge, 10.- La mort és una part consubstancial, i essencial, però no pas la més important, de la vida. La part més important, i més vital, de la vida és la vida. I la vida sembla ser un procés químic d'oxidació de la matèria, limitat entre dos no-res, un no-res previ i un no-res posterior, sobre les quals inexistències, o absències, ho ignoram tot. Vull dir tot allò que ultrapassa la fe en una regió superior on resideixen les ànimes benaventurades dels homes creients, regne sobre el qual les notícies són, certament, confuses. Sigui com vulgui, el trànsit entre la vida i la mort és, molt sovint, indigne, per la qual cosa hi ha, entre alguns sectors de la societat, una preocupació per alleugerir l'agonia i el sofriment dels malalts terminals, i, sobretot, decidir amb llibertat les condicions del seu propi traspàs. Aquesta inquietud, ben lícita, i que compartesc, de les persones que temen una prolongació, artificial i innecessària, de les seves funcions vitals, s'intenta expressar en un document legal, que hom anomena testament vital, en el qual es posa de manifest l'última voluntat de qui l'atorga en previsió d'un futur incert, sobre el qual la seva capacitat de decisió potser es trobi restringida. Una bona mort, o morir en pau, atesa la circumstància que la mort és inevitable, és el que tots desitjam.

Ultra totes les consideracions que es poden fer a favor, i també en contra, d'escurçar un final indefugible, el desig d'abastar una bona qualitat de mort és, en general, més freqüent entre aquells que han tingut una bona qualitat de vida, durant la seva vida. Som partidari d'avançar en una legislació que garanteixi, a les persones que així ho vulguin, una mort eficaç i indolent en el moment adequat, ni abans, quan encara hi ha esperança per a la medicina, ni després, quan ja són les màquines les que mantenen el batec del cor en un cos clínicament mort, però som partidari, sobretot, que la societat i, en conseqüència, l'administració i la legislació avancin per millorar la qualitat de vida de totes aquelles persones que en freturen. No són en absolut incompatibles ambdues aspiracions, perquè essent la vida la part més inestimable de l'existència i, comparada amb l'agonia, la part més llarga, caldria reivindicar, si més no amb igual convicció i vehemència, el dret a una bona vida per a tots aquells que malviuen, per a totes aquelles víctimes a les quals l'opulència, o un sistema injust, o la dissort, ha condemnat a la marginació, a la indignitat, a la renúncia, a la injustícia. Per a tots aquells, en definitiva, desheretats de la terra i del cel, als quals els és difícil creure en Déu i, per raons òbvies, els és impossible creure en els homes.

Dijous, 14.- Algunes desaportacions, sense malícia, a la causa: no sembla assenyat, ni prudent, canonitzar per aclamació popular, car és de tots coneguda la facilitat amb la qual es poden manipular les masses, especialment quan estan sotmeses a una commoció etílica de fe, ni tampoc no pareix sensat iniciar un procés de beatificació sota els efectes del fervor i de la histèria col·lectiva. No és necessari recordar, ara i aquí, les manifestacions d'entusiasme i devoció de les multituds envers personatges que no han passat a la història per la seva santedat, ni tan sols per la seva humanitat. Una institució tan normalitzada ha de seguir les seves pròpies normes. Fóra, així mateix, recomanable administrar amb precaució els miracles, no només per verificar l'autenticitat de la guarició, ans perquè es corre el perill que, en comptes de pujar un altre sant als altars, l'església hagi de deïficar el difunt, de tants prodigis com ha obrat durant el seu pontificat. L'origen diví d'un fenomen extraordinari, del qual no es troba explicació mitjançant la raó o la ciència, no és de fàcil constatació, atesa la circumstància que també s'atribueixen favors similars xamans i sanadors d'altres confessions i sectes. És més: si Déu existeix, i ha concedit a algú el do de restituir la veu a un cardenal, o restablir l'equilibri a una monja que patia vertigen crònic, haurem d'acceptar que Déu ha perdut el seny, o s'ha abandonat a la glòria del suc, tanta feina com hi ha per fer entre els seus fidels més humils i desvalguts, infants del tercer món la perspectiva de vida dels quals és negativa. El Papa polonès, que fou tan generós, poc primmirat fóra més precís, a l'hora de santificar màrtirs de dubtosa qualitat, sembla d'antuvi condemnat a formar part d'un santoral d'escassa exigència. Tanmateix, encara és calent el cos del futur sant i els cardenals, que són hàbils en els afers més vulgars de la parròquia, conspiren no només per nomenar successor, ans perquè el succedent s'apressi a abreujar els terminis de les diligències adreçades a elevar l'antic bisbe de Roma a la màxima categoria de l'escalafó catòlic.

Lluís Maicas, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris