muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín:
16°

I ara què?

Si algú esperava que les eleccions de diumenge aclaririen el panorama polític a Euskadi, ho té clar: el resultat apunta a un escenari realment obert. Haurem de veure com acaben les negociacions que comencen ara, enormement complexes, i que pivotaran entorn dels moviments que faci la coalició guanyadora, PNB-EA. Al meu entendre, dos factors pesaran de manera decisiva en aquestes converses i, en conseqüència, a l'hora d'establir els indefugibles pactes per elegir el nou Lehendakari.

El primer factor és el fracàs (definitiu?) de l'estratègia de demolició del nacionalisme basc «con todos los medios a su alcance» duta a terme pel PP en l'etapa Aznar-Mayor Oreja, i que, amb tots els matisos que vulgueu, va arrossegar el PSOE. Aquesta operació va reportar sols uns beneficis conjunturals al PP, però sobretot va retroalimentar el nacionalisme basc: fa quatre anys, quan es produïa el clímax de l'ofensiva aznarista contra el nacionalisme democràtic basc, és quan aquest va treure els seus millors resultats històrics. Ara veim com el canvi tàctic del PSOE, en allunyar-se del PP i tornar a una posició de diàleg, li ha reportat uns indubtables rèdits electorals.

El segon factor és, òbviament, el fenomen EHAK: simpaties a part, és increïble la capacitat de resistència de l'espai sòcio-polític de l'esquerra abertzale. La contundència de l'ofensiva política, judicial, policial, mediàtica i social que ha sofert durant els últims anys, ni l'ha eliminat ni l'ha deixat sense força. La capacitat de mobilització d'aquest sector, que en sols una setmana ha aconseguit fidelitzar una consigna de vot a tot el seu electorat, no és per riure-se'n. Aquest espai existeix i, per molt que se'l criminalitzi, no deixa de formar part de la societat basca.

El problema és que aquests dos factors representen forces centrífugues. És possible que de moment, pel que fa a la investidura, Ibarretxe opti per una solució d'equilibrisme (que no seria nova), deixant-se votar per un o dos diputats d'EHAK, i governant en minoria (amb Ezker Batua i, potser, Aralar). Però més enllà dels acords que ara s'estableixin, el PNB-EA, més prest o més tard, haurà de decidir cap a on inclina la balança de l'acció política: o recupera un escenari d'entesa preferent amb el PSOE -tornar als anys 80-, o s'atansa cap a l'esquerra abertzale -un nou Lizarra-. Els interrogants que plantegen aquestes possibilitats són de vertigen: en el primer cas, aconseguiria el PNB estirar el PSOE cap a unes reformes polítiques profundes, que significassin un veritable canvi en l'estructura de l'Estat i en la relació Euskadi-Espanya? O més aviat un acord PNB-PSOE obligaria el primer a renunciar a la via sobiranista? I en el segon cas, exigiria el PNB-EA a l'esquerra abertzale la condemna del terrorisme d'ETA, o aquesta organització podria oferir una treva unilateral per facilitar un acord? Quin dels dos escenaris és més útil i convenient per caminar cap al final del terrorisme? I quin és més adequat per avançar cap a unes reformes polítiques estructurals, cap a un estat veritablement plurinacional?

En qualsevol cas, allò que succeeixi a Euskadi tindrà repercussions sobre la política a tot l'Estat. També sobre el nacionalisme. I en aquest sentit, esper que des de les terres basques ens arribin vibracions més positives de les que ens proporciona el tripartit català: cada cop em sembla més clar que el gran beneficiat d'aquest experiment serà el PSOE, a costa de la frustració de les expectatives nacionalistes. Si fos pel que passa a Catalunya, hauríem de començar a demanar-nos què en queda de tota aquella retòrica de la segona transició i denou període constituent... Esper i desig que a Euskadi bufin uns altres vents.

Miquel Àngel Maria, professor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris