algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
12°

Conseqüències del 36

Cal distinguir-les perquè no són exactament el mateix: una cosa és la literatura catalana i una altra, més ampla, és la cultura catalana. L'obra de Manuel Vázquez Montalbán, que certament mereix tot un respecte, pertany sens dubte a la segona malgrat no pertànyer, pròpiament, a la primera. Val a dir que, a despit d'haver escrit pràcticament tota la seva obra en castellà, el seu contingut es refereix constantment a la realitat catalana. De fet, és ben possible que trobem en ella les millors descripcions de la Barcelona actual. Tal és el cas de El pianista, publicada originalment el 1985 i, recentment, el mes de setembre del 2004, en una col·lecció de llibres de butxaca.

El pianista, a part de l'eficàcia de la seva estructura narrativa, en un discurs tripartit que avança progressivament cap al passat -primer l'acció transcorre en l'actualitat dels anys vuitanta (l'actualitat de l'època en què el llibre es va escriure), després en la difícil època inicial de la postguerra i, finalment, en el mes de juliol de 1936-, impressiona especialment, al meu parer, pel testimoni que dóna sobre un barri essencial de la Ciutat Vella de Barcelona, barri que destaca sobre tots els altres en l'obra de Vázquez Montalbán.

Naturalment, he de donar-me pressa a reconèixer que aquesta valoració té bastant de subjectiva i no té res, per tant, d'asèptica o neutral. D'una banda, la força de la descripció que ens fa l'autor del barri del Raval -a l'esquerra de les Rambles, pujant cap a la plaça de Catalunya (tan a prop i tan enfora)- es deu majorment al fet que aquest va esser el barri de la seva infància i de la seva adolescència, quan vivia en el carrer de la Botella, que surt a la novel·la, com el carrer de la Cera, ample primer i després estret, el carrer de l'Hospital, el carrer del Carme, la plaça del Padró (a un moment donat, un grup de protagonistes que ha pujat al terrat de la petita finca a oxigenar-se i fer tertúlia, de sobte escomet un itinerari eixelebrat pels terrats de la illeta amb la «justificació» d'acompanyar el pianista a localitzar l'únic piano que hi ha a la zona, en el piset d'una cantant). Però també és un fet que, a pesar de tota la renovació que s'ha produït aquests darrers anys al barri i que ha canviat tantes coses, l'evocació que fa l'autor m'ha afectat també pel fet -anecdòtic si es vol- que un servidor ha visitat repetidament, des de la seva inauguració, l'Espai Mallorca, situat precisament al carrer del Carme i de més a més s'ha allotjat breument, dues vegades, a la Residència d'Investigadors que es troba en el carrer de l'Hospital. Cal suposar que la meva recepció del llibre no hauria estat exactament la mateixa sense la meva coneixença, per limitada que sigui, de la zona. Circunstància que demostraria que una lectura asèptica d'una novel·la -o d'un text en general- és pràcticament gairebé impossible. El que sabem i el que no sabem d'un tema o de l'escenari on es dóna l'acció, tenen sempre una influència en la nostra lectura. No hi ha lector -ni crític, per descomptat- que partesqui o parteixi de zero.

La primera part de El pianista és una evocació punyent dels anys interminables del franquisme i de les seves conseqüències. D'un grup de companys de la Universitat es diu que tots militaven en la comunió dels Sants Vençuts, «en la comunión de la que pudo haber sido y no fué». I un dels elements de la colla reconeix amargament: «El franquisme va durar el que havia de durar i va passar per damunt del que nosaltres dèiem la nostra lluita».

L'acció de la tercera i darrera part transcorre a París, i més concretament al barri del Marais, la zona de la place des Vosgues, del museu Picasso (actualment) i d'un dels millors restaurants jueus de París, que té alguns decennis però que no sé si ja existia el 1936. Naturalment, no desvelaré la trama de l'argument, que fa una certa referència, segons la contraportada, al tema de si un artista ha de donar prioritat al seu compromís amb l'art -amb la música, en aquest cas- o amb l'acció política. En tot cas, puc assegurar a qui s'animi a escometre la lectura de El pianista de Manuel Vázquez Montalbán -sens dubte una de les seves millors novel·les- que fruirà l'experiència, amb total independència de quina sigui la seva posició personal davant la disjuntiva plantejada, si és que realment es planteja en termes abstractes.

Bartomeu Fiol, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris