algo de nubes
  • Màx: 12°
  • Mín:

Gelor i calrada a parts iguals

Encara no havem deixat enrere del tot l'hivern de les gelades i la neu, i més acusadament encara, l'hivern de les tramuntanes persistents, violentes, incontenibles. Aquesta setmana passada la tramuntana ens ho ha esventat tot de bell nou, de punta a punta, sense pietat. L'illa de Menorca ens ha quedat, per mor d'aquest meteor insidiós, seca i polimentada, amb uns tons un bon punt vidriosos, fràgils potser. Hem notòriament travessat una estació crudelíssima, poc habitual, si la comparam amb el que sol fer-nos en termes generals pels nostres topants benignes i mediterranis. Jo, que no sé res del canvi climàtic, mantenc una postura molt escèptica en relació a tan controvertida qüestió. És ben cert que la irresponsabilitat humana atempta contra els equilibris de l'hàbitat, i que avui consumim i destruïm amb una ferocitat desconeguda en altres èpoques històriques. Però, açò no obstant, la transformació del clima, avui per avui, continua suscitant parers diversos, no sempre coincidents, entre els científics més conspicus. En tot cas, val a dir que les informacions estadístiques, si més no d'ençà del segle XVIII en què Europa va començar a elaborar-les amb una certa sistemàtica, apunten a l'aparició cíclica d'hiverns extremament freds, o d'estius aclaparadorament ardents i sufocants. Cal recordar que l'any 1750 -ho dic a tall d'exemple- el port de Marsella enter es va gelar en el pic d'un dels hiverns, potser, més terribles de les dècades centrals del Set-cents a la nostra latitud. Després, ni en el curs del XIX ni del XX, el port francès no ha tornat a patir semblant caiguda de les temperatures. Diria més: de llavors ençà les terres del sud d'Europa hem esdevingut, de ple a ple, la solana somniada i cobejosa de les hordes fredoliques del nord. I és així que, en el dia, som, de la Côte Azur a la Costa del Azahar andalusa, passant per la Costa Brava i tot el pèlag balear, la potència turística del continent. Ningú no diria que venem, avui, la nostra oferta ran d'unes aigües i un litoral que, en el XVIII, patiren hiverns gelats; hiverns amb un port de Marsella i un golf de Lleó (que és la porta climàtica que recau directament sobre les nostres illes) que presentaven aspecte de glacera polar.

Faig tota l'anterior marrada per mirar de suggerir, com a comportament general de la vida, les delícies de tendir al punt equidistant de les coses. Sacralitzar una qualsevol postura vital -o ideològica, o econòmica, o, també, la dona que conviu amb nosaltres, la feina o les passions- és sempre, parlant grosso modo, desaconsellable. És font de frustracions i desenganys. Crec, més aviat, que convé que hi posem, damunt les coses del viure, aquella punta de distància subtil, etèria, que recomana la filosofia escèptica. Ens calen uns grams justos de dubte sistemàtic i racional, talment com els àpats requereixen un polsim de sal ben amidada -a condició, és clar, que hom no pateixi hipertensió i altres diagnòstics xacrosos per l'estil. No us faré, és clar, cap recapitulació dels valors de les postures intermèdies, que, alerta!, no tenen res a veure amb les tèbies, indecises o dubitatives. Però sí que m'atreviria a incitar-vos-en.

La fotografia de família que, aquest darrer dimecres, van captar les càmeres periodístiques del meu niell amb ocasió de l'homenatge als alcaldes i alcaldesses de la democràcia moderna en el 25è aniversari de les primers eleccions municipals lliures de 1979, a banda de l'atmosfera entranyable que hagués pogut despertar-nos en el terreny humà, ha estat per mi una lliçó viva del comportament extrem que les persones acostumam de practicar. Tot van ser flors i violes, indefectiblement; elogis i reconeixements positivíssims a l'àrdua tasca, un cant a l'obra ben feta, memorable, proverbial. I jo no dic, quedi palès, que vint-i-cinc anys d'història municipal democràtica no aportin un balanç ple de llums, de modernitat, de renovació d'una maquinària de poder local escrostonada i que s'havia fonamentat en una dictadura. No, no és açò, ans al contrari. Tampoc no dic que els alcaldes que dirigiren les corporacions de la democratització no hagin d'ésser reconeguts (ells, com a símbol de tots els regidors haguts) per haver pilotat el procés. No, tampoc no és açò el que crec. Crec, en tot cas, que, en aquells anys, no havíem d'haver fet judicis sumaríssims, a vegades cruels, contra determinats alcaldes que, avui, hem elogiat fora mida, arrauxats i ultraoptimistes. Llavors, potser vam fer de tramuntana, i ara fem de dolçor solar saturada, i a l'inrevés. ¿No fóra més assenyat que creem una convivència de clima intel·ligentment escèptic i distant de la gelor de Marsella i la calrada d'estiu, a parts iguals?

Miquel Àngel Limón Pons, periodista

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris