nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
12°

Minut de silenci

Ara resultarà que un dels paràmetres per mesurar la bona conducta de qualsevol ésser racional és la seva capacitat d'adhesió quan és convidada a guardar un minut de silenci per la mort d'algú... Què fer quan el minut de silenci es guarda en respecte per una persona que consideres que el respecte que et mereix és lleugerament superat per l'argumentació pròpia contrària a la seva actuació en vida? En tots els encontres esportius del cap de setmana següent a la falta del Papa, es va guardar un minut de silenci. A una amiga, la cosa la va agafar en un partit de bàsquet del Joventut, al Pavelló Olímpic de Badalona, i quan m'ho contava li vaig preguntar què havia fet: «Em vaig aixecar perquè em va fer vergonya quedar-me assiguda». A mi, la cosa em va tocar al Camp Nou, el dia que el Barça s'enfrontava al Betis. Jo vaig optar per romandre assegut (en aquell moment, el renou mental que em va provocar la situació em va allunyar interiorment molt del silenci exterior, encara que el finat fos «el soci 108.000» del teu equip de l'ànima). Alguns dies després vaig escoltar, en un programa de televisió, crítiques als diputats del Congrés que no s'alçaren en el minut de silenci, que eren titllats de «ridículos» i sobre els qui es deixava una mena de boirosa amenaça divina: «Allá ellos». D'altres consideraven més educats els diputats de la cambra catalana que s'absentaren de la sala en aquell moment. No puc entendre que el fet de romandre assegut en el teu seient pugui ser interpretat com un dèficit de civisme pels qui creuen que s'han d'alçar: quina societat és aquesta en què l'ostentació pública d'una determinada confessió religiosa és més respectable que altres respectables actituds coherents amb altres maneres de pensar?

joanmariUhotmail.com

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris