nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
12°

Amb respecte, sense especial esperança

La fam o la set de veritat que té l'home és tan i tan forta, tan poderosa (independentment dels resultats que aconsegueixin), que pocs adults que mereixin realment aquest nom -si cap- estan disposats a acceptar el dictamen d'altri sobre el que és o no és veritat, el que és o no és ver. Val a dir que l'establiment o el reconeixement del que és més o manco cert difícilment es pot delegar en ningú. I això és així, malgrat els innegables esforços de tots els innombrables fonamentalistes i de tots els partits totalitaris que en el món existeixen. A partir d'una mínima formació i a partir d'una certa edat, l'eventual encontre amb la veritat és una aventura més aviat solitària. Allò que opinin els altres pot tenir una certa influència -fins i tot una gran influència- en el que pensem cadascun de nosaltres però, en darrer terme, aquest pensament no té més àrbitre suprem o jutge de darrera instància que un mateix. Allò que sigui religiosament -en quant es doni un relligament amb alguna cosa- correcte, allò que sigui culturalment correcte, allò que sigui políticament correcte, res de tot això no s'imposarà des de fora a ningú que hagi assolit una mínima maduresa, una mínima informació. Per a tot pensament assenyat, per a tota ment una mica granada, la idea i la realitat de tot dogmatisme -i això inclou tota ideologia- li produirà basques. Com ja va assenyalar Sartre, l'home no ve determinat per la seva circumstància sinó per la seva resposta a la seva circumstància. Sens dubte, hom pot pensar que la dogmàtica religiosa, sectària o ideològica és la força potent, el component més determinant i perillós de la circumstància cultural que ens rodeja o ens envolta. Però això no acaba amb la llibertat humana. La circumstància, globalment considerada -física, cultural i econòmica- ens pot oprimir de valent, ens pot envair, ens pot ofegar, però no ens pot predeterminar, no ens pot substituir.

Si tot això és així, ningú s'hauria d'escandalitzar que l'expectativa del conclave pugui ser interpretada diversament a una mera manipulació d'un determinat poder o d'uns determinats poders, fins i tot, des de posicions a bastament agnòstiques (i ja em permetran la mica d'ironia d'aquesta darrera matisació). Sense esperar cap mena de miracle del resultat de les seves deliberacions i votacions, el sol fet de preparar-se d'alguna manera -els ll5 cardenals electors, amb una mitjana de prop dels 75 anys-, per a una tasca que pot ser qualificada d'impossible, ja inspira un cert respecte. Perquè són les tasques impossibles les que més ens imposen.

El fet de la limitació dels electors -que alguns crítics denuncien com una manca de democràcia en l'Església (els electors haurien de ser com a mínim tots els bisbes)-, i de les limitacions que la seva edat comporta, a un servidor, estranyament si voleu, l'inspiren un respecte. També el fet que des de la constitució Licet de Vitande, establerta en el concili III de Letran, el 1179, determini que l'elecció del successor de Pere s'hagi de fer per una majoria qualificada dels dos terços, sembla merèixer alguna consideració. Entre altres motius perquè aquesta majoria pareix que ha de fer necessària sempre una negociació entre les diferents visions dels electors quant a les necessitats prioritàries de la nau de sant Pere -si vol ser realment fidel als seus origens, si vol ser verdaderament coherent amb els evangelis- i del conjunt de la raça humana en aquest inici, com a mínim inquietant, del segle XXI.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris