algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:
11°

El paisatge

El paisatge és només allò que veim, com una instància d'una porció del territori que ens transmet sensacions? I la bellesa del paisatge, és només la suma d'aquestes sensacions? Quin paper té la cultura en la nostra capacitat de gaudir del que veim? Amb aquestes tres preguntes es trobarà d'entrada el visitant de l'exposició «El paisatge de Menorca», un muntatge audiovisual que l'Observatori Socioambiental de Menorca (Obsam), l'organisme que analitza i estudia els paràmetres de l'illa de Menorca com a Reserva de la Biosfera, i l'Institut Menorquí d'Estudis han realitzat, i que compta amb la col·laboració del Consell de Menorca, la Fundació Sa Nostra i l'Ibatur del Govern de les Illes Balears. Des de fa uns quants mesos, aquesta exposició recorre els pobles de Menorca amb un afany didàctic que és plenament aconseguit i que té entre d'altres virtuts la de fer prendre consciència dels valors que hi ha en els diferents paisatges i de les responsabilitats que assumeixen els pobles en la gestió d'aquest importantíssim element identitari, indicador de la seva qualitat de vida.

En efecte, els humans no només miram el paisatge, sinó que alhora en formam part i, amb les nostres accions, el podem modificar. Això fa que la nostra mirada no sigui innocent i estigui carregada de responsabilitat.

La mostra, que s'exposa durant aquest mes d'abril a la sala del Roser de Ciutadella, conté plafons informatius sobre la geologia, el clima, la vegetació, l'agricultura i la urbanització de l'illa. Un vídeo va contrastant els paisatge que va dibuixar l'Arxiduc Lluís Salvador d'ustria a Die Balearen amb les seves realitats actuals. Hom pot comprovar com el pas del temps deixa la seva empremta per causes naturals o no, ja sigui de forma evident o de manera quasi imperceptible. Una gran pantalla va mostrant Menorca a vista d'ocell i a la vegada que identifica diferents indrets, fa una explicació detallada de llurs característiques i de llurs problemàtiques. També s'hi pot trobar dos muntatges interactius sobre el cicle de l'aigua i sobre els paisatges sonors, que criden l'atenció del visitant amb l'objectiu de comprovar que no sols la mirada ens permet reconèixer paisatges, també l'oïda, és clar. Un altre interactiu permet conèixer la història de la pressió humana damunt l'illa des de 1975 fins l'any passat qualsevol dia de l'any, segons dades de l'Obsam. Uns quants plafons més acomiaden el visitant amb tota mena de dades informatives, que ens ajuden a valorar millor el patrimoni paisatgístic que hem heretat. I ens quedam, tot sortint amb les paraules del gran científic i ecòleg Ramon Folch i Guillèn: -«Menorca és un jardí mediterrani (...) amb tota la dolçor i austeritat que això comporta. L'acció de l'home sobre el paisatge menorquí és antiga i intensa, basada en el diàleg dur en el qual l'agricultor rebia pedreny per resposta habitual. Pedreny sollevat per seculars passades de rella i pacientment acaramullat en turons o en interminables tanques de paret seca travada. I entremig de cledes i conreus, de megalits acreditats i pedrussalla rural, retalls sempre verds d'ullastres i alzines, testimonis silents, vinclats de Tramuntana, del boscam esclerofil·le, senyor convençut del paisatge».

Una visita, la d'aquesta exposició, que esdevé inexcusable. I és que en el temps que corren, ens cal més que mai una pedagogia que ens ajudi a llegir els paisatges. Els paisatges naturals i els rurals, per suposat, però també els urbans, els industrials, els sonors o, fins i tot, els nostres paisatges lingüístics. D'ells trobam explicacions i reflexions al núm 417 d'Escola Catalana (febrer 2005). Aquest és un tema transversal per a gairebé totes les assignatures; no solament a Ciències Naturals i a Socials per quant afecta el medi natural i geogràfic, sinó també a Educació Visual i Plàstica, a Filosofia (el pensament i el lloc dels pensadors, o els enllocs de les utopies), a Història (hi pot haver pobles sense territori -els que no són sobirans tal volta i aspiren a ser-ho, i en tenen el dret-, però no sense paisatges -reals, somniats, perduts, etc.-), a Art (es pot pensar la creació artística sense un paisatge?), a Música (quin goig saber fruir d'escoltar les veus dels paisatges!), a Llengua (la diversitat dels parlars, els seus «colors» i matisos...), a Literatura... És ver que coneixem certs paisatges a partir de la seva incorporació a la literatura. A tall d'exemple, i pensant només en paisatges urbans, esmentem el Dublín de J. Joyce, la Barcelona de M. Vàzquez Montalban, el Madrid de C.J. Cela (La colmena), l'Oviedo (Vetusta) de Leopoldo Alas a La Regenta, l'Alexandria de L. Durrell o les ciutats hel·lèniques de Kavafis. Pens en Vic de Miquel Llor a Laura o la ciutat dels sants, en l'Eivissa de Villangómez o de Jean Serra, en la ciutat de Palma de Llorenç Villalonga... Pens en la Ciutadella (Villarviejo) i Maó (Molineda) d'Àngel Ruiz i Pablo a El final de una leyenda, i pens, per esmentar un paisatge propi i estimat, en el Ferreal (Ciutadella!) de L'Île, d'Eugène Dabit.

No és només «important» que un lloc estigui representat en la literatura, sinó que el lloc en qüestió no acaba d'existir del tot si no compta amb la seva corresponent formalització literària. Jo no he estat mai al cap Súnion; n'he vist, açò sí, qualque postal; però sempre en tindré una imatge associada a la segona de les Elegies de Bierville: «Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent: / pel teu record que em dreça, feliç de sal exaltada, / amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell...». El mateix Carles Riba explicà que la seva exaltada i joiosa evocació del paisatge que envolta el temple del cap Súnion, aquell lloc concret, representava en la memòria del poeta «el viatger feliç de dotze anys enrere», abans que li arribàs la tristor de l'exili entre els arbres foscos de la vall de Bierville. Aleshores, esdevé un paisatge simbòlic: «...per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira / súbitament, oh precís, oh fantasmal! I coneix / per ta força la força que el salva als cops de fortuna, / ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur».

I bé: a qui es sap de cor El pi de Formentor, què li hem d'anar a dir sobre el valor del paisatge? Cal, doncs, consagrar aquests paisatges, retolar-los, explicar-los, divulgar-los. Com afirma el crític i teòric de la literatura Joseph Hillis Miller -citat per D. Sam Abrams a «Topografia» (Avui, 21/10/04)-, una paisatge es fa paisatge, un espai humanament significatiu, gràcies a la vida que hi té lloc i gràcies als mapes figuratius que es fan del lloc a la literatura. Són la projecció necessària per ajudar un país a construir-se definitivament.

El paisatge de les Illes Balears, quan l'han degradat (i n'hi ha tants de casos!), l'han rebaixat de fet al mateix nivell de degradació moral dels qui, per acció o per omissió, n'han estat els culpables. La paradoxa rau en el fet que siguin els «venedors de paisatge» a les fires de turisme alguns dels qui no tenen feda a l'hora de destruir-lo. No sempre les intervencions humanes en el paisatge estan vinculades a necessitats de subsistència i de millora de qualitat de vida. Al contrari, sovint veim com la destrucció ve per un mal càlcul i per interessos egoistes insolidaris. Noves amenaces planen com a voltors damunt el paisatge nostrat. Caldrà fer molta pedagogia si volem evitar-ho i, encara així, pot ser que ja no hi siguem a temps.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris