muy nuboso
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
10°

Mil, dos mil, tres mil

Aquests dies he tingut una sensació estranya, multiplicada per l'efecte que suposa no haver-ne sentit cap altre comentari. Una sensació que jo anomenaria d'acabament, i alhora de parèntesi, d'espera de no sabem què i de pàgina passada, i de tancament i dels nervis de l'estrena, tot plegat.

(Ja estic acostumat a tenir sensacions úniques però, no sé com dir-ho, alguna vegada l'encertarem). Aquesta sensació destil·la per igual de les notícies de Roma com dels laments d'Héctor Cúper (sobre tot quan parla d'una situació «ultra-límite»), dels comentaris sobre el finançament autonòmic (que s'arreglarà, diu el ministre, «d'aquí a quinze o vint anys») com de la polèmica sobre l'eutanàsia. Flota a l'ambient una sensació de discreta hecatombe, que perfuma les notícies sobre el preu del petroli i les cròniques exnuclears des de Vandellòs (que és a menys de cent-cinquanta quilòmetres d'aquí, ja que hi som). Segons els més optimistes, som a una passa de la catàstrofe; segons altres, el cataclisme ja ha començat; i els més realistes ens avancen la solució, que sempre és única. (Com pot aquest individu dir això, pensarà algun lector, si el present és frívol com mai, si els capvespres televisius van plens de Patrícies i del culte a l'ara i aquí, a la targeta de crèdit i al bon viure i no treballar -que no pot durar, com remata el refrany-). Sí. Però també és cert que és la nostra una època de contradiccions, i que només de la contradicció surt el dolç, o amarg, fruit).

Sempre passa el mateix: ens enganyem pensant que no podrem afrontar la situació si prèviament no li posem el nom exacte, i hi perdem un temps preciós. Què importa el nom? ¿Recordeu alguna escena de John Wayne o de Gene Hackman dient: «No em veig amb cor de tirar pel dret si abans no ens posem d'acord en posar nom a l'amenaça que representa aquest individu, o aquesta gent»? Eh que no? Per això he simplificat veient, en aquesta impressió, alguna forma diluïda -a la nostra època ja no queda cap essència concentrada- de mil·lenarisme. (És clar que, en tant que mil·lenarisme, arriba amb retard, amb cinc anys de retard, exactament). El cas és que flota en l'ambient una bona proporció de mil·lenarisme. (El corrector de l'ordinador s'obstina a escriure malabarisme: serà un senyal d'interferència des d'una altra dimensió?, un avís que estic en el bon camí, o tot el contrari?). Jo no diria que el mil·lenarisme és una moda, tot i que gaudeix del favor de la repetició: és difícil equiparar-nos a la situació de l'any 1000, i la del 2000 ens va agafar molt enfeinats preparant els ordinadors, i pagant per no res. (Els espavilats que ens treieren els quartos sí que anaven llargs de mil·lenarisme). A més, el mil·lenarisme tradicional és una fi del món a mitges, una mena de pròrroga, diríem, de mil anys, això sí, abans del tancament definitiu de la història, i per tant és mal de confirmar en rodó. Els profetes de totes les èpoques, des dels medievals Dolcino de Novara i els Savonarola fins a Nostradamus, llestos com eren, no van donar mai una data exacta, i així no hi ha manera d'agafar-los en falta. (I encara que el mil·lenni hagués començat, què ens hi podríem apostar, si el telenotícies que l'anunciï començarà d'ací a mil anys?

I poca broma amb el mil·lenarisme, diuen. Fins i tot Isaac Newton va flirtejar-hi, mirant de calcular la data exacta de la fi del món, i així no ens ha de sorprendre que el seu successor a la càtedra de Cambridge, Stephen Hawking, ens alliçoni sobre l'edat, passada i futura, de l'univers. Jo no diria que el mil·lenarisme, o com s'hagi de dir, sigui una moda (ja saben que és la moda, allò que deia Thoreau: «El cap de les mones a París es posa una gorra de viatger i tots els simis d'Amèrica fan el mateix»), però si no és una moda, és un estil de vida. Surts al carrer i obres el diari, o la ràdio, i si no trobes un punt de mil·lenarisme tot és entre frívol i postmodern, i no pots fer-te una idea clara de l'estat del món ni de l'estat de del plat que tens a taula, ni de la importància culminant (ultralímit, diria Cúper) de cada informació. Com que a la tradició no queda clar si aquesta etapa mil·lenarista és de pau o de guerra, o no ho he pogut aclarir, tampoc no sabria dir si n'hem d'estar a favor o en contra. Cap problema: la política ja fa temps que ens ha ensenyat a estar a favor i en contra i en el terme mitjà, tot alhora, de qualsevol fotesa i de qualsevol principi. Que ningú no n'esperi cap confirmació. Els qui posen en marxa les pors ho saben prou bé: si no et venen primer la catàstrofe imminent no els compraràs dues setmanes després la medicina.

Una de les lliçons que ens haurien d'anticipar abans d'arribar al món (i no quan ens falten quinze dies o quinze anys per abandonar-lo!) és que al llarg de la vida sovint escoltarem la immediatesa de la fi del món, les trompetes que el món s'acaba, però que, malgrat tot, això no passa. (I si passés, tanmateix, ...) Una sensació difusa, doncs. D'una banda, els sentiments que provoca l'espectacle global de l'espera de no sabem què, i d'altra, el fet comprovat que el mil·lenarisme no funciona si no es concreta en anuncis ben propers, a la menuda, diríem, com aquest que clama ara mateix a la ràdio un dirigent sindical d'això dels aeroports, anunciant-hi una pròxima vaga: «Aquest dia no volaran ni les mosques».

Refotre.
Els fumadors creuen que amb un canvi legal s'acabarà el món, i els integristes preveuen el mateix efecte quan les parelles homosexuals puguin casar-se. El missatge, en tot cas, és la catàstrofe. Una catàstrofe que és una mena de reclam publicitari: les catàstrofes també són un espectacle (cal posar-ne exemples?), i un negoci, ni que sigui per les hores de programació que se n'omplen. Tan sòlidament com irònica, des de les estances vaticanes fins els camps de futbol, l'ambient vessa mil·lenarisme. Mentre Stephen Hawking ens alliçona sobre l'edat i la mida de l'univers -no sols en anys sense nombre, ni tan sols ens anys-llum, sinó proposant-ne onze dimensions-, l'estat insinua a les joves generacions que vagin pensant en viure en trenta metres quadrats, i gràcies. Jonathan Franzen ho expressa de conya quan diu que l'única conclusió de tanta i de cada nova informació és «la degradació del nostre planeta, la insuficiència del nostre sistema polític, la incivilitat de la nostra societat, la insolvència del nostre tresor públic i la injustícia que afligeix una cinquena part del nostre país i quatre cinquenes part del món, que no és pas tan ric com nosaltres». (Amb aquest panorama, hom demanaria que el mil·lenni arribi com més aviat millor). La fi del món era una història per ficar-nos la por al cos, i el cas és que, pel que es veu, funciona.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris