nubes dispersas
  • Màx: 19°
  • Mín: 12°
19°

El cotxe

El temps ha donat la raó a Llorenç Villalonga. En vida seva, podia semblar el producte d'un món endarrerit; però els esdeveniments de la societat contemporània tornen a donar vigència a moltes de les seves reflexions, que aleshores semblaven boutades. Ell deia que el progrés no es pot frenar, però ens pot esclatar dins les mans i en el rostre, com una bomba. Lúcid i desolat, com el definia el voltairià Joan Fuster, va percebre amb molta anticipació el desastre que es preparava amb el creixement frenètic i irreversible del parc mòbil. Durant la seva joventut drolàtica, en va tenir, de cotxe, i conduïa. Però després del matrimoni i la Guerra Civil, aquella andròmina de set places, dins el mateix model, si fa no fa, dels taxis que he vist a Londres, era conduït per Joan Alorda, que per les trossades podia semblar que li feia de guripa guardaespatlles. I no anava de cotxes, Villalonga. Se sentia agredit pel soroll, la contaminació atmosfèrica, els perills inherents a la velocitat i l'estúpida ambició d'anar canviant-lo per demostrar bona salut econòmica. Crec que em degué influir de manera subliminal, perquè jo no tinc el carnet i vaig a peu o en taxi. Tot va començar quan el pare no em volgué comprar una bicicleta, argumentant que un cotxe podia esclafar-me. Després, quan ja havia estalviat per tenir potser un Biscuter o una Vespa, la mort en accident de carretera d'Antoni Planells, amic i company de treball a la banca, em va treure del cap la idea. I així, em vaig acomodar formant part de la minoria que obvia el cotxe com a font de felicitat. Som pocs i malavinguts, perquè la nostra elecció depèn tant de l'atzar com de la necessitat, per dir-ho amb paraules de Jacques Monod, Nobel de Medicina el 1965. En tot cas, i per definir-me, més m'estim un viatge de sis mesos en avió per Europa i Nord-amèrica que no un Rolls-Royce vitalici amb xofer. N'Aquil·les, que amb vint anys ja n'ha esclafat tres, de cotxes, amb els diners del seu pare, mostra una gosadia insolent recordant-me que ja en queden ben pocs, de ciutadans com jo.

-A Mallorca sou una minoria tan insignificant que ni tan sols els partits polítics més verds i més ecologistes us han tingut mai en consideració. Sou com els filatèlics, els esperantistes, els vitolfílics i els vegetarians.

-Sense faltar, jove, que el cor té raons que la raó desconeix, com deia Blaise Pascal.

-Tu i els moralistes francesos no teniu res a fer, en un món com el d'avui.

-Ja tens raó, ja. Aquí el que s'espera en candeletes és que Mallorca tota esdevingui, ben aviat, un desastre com el de Manacor: 34.748 vehicles per una població de 37.000 habitants.

-I què volies? Els manacorins han sabut guanyar dobbers i ara els sonen.

-Entretant, ja ho tens, la circulació per la ciutat, ben igual que a Inca, és un desastre, amb saturació de les vies, embussos, aparcament impossible...

-Tu ben igual que l'eterna reacció històrica. Amb gent com tu sé ben cert que encara dormiríem damunt els arbres.

-El repòs i el bon descans, jove, té poc a veure amb els tubs de sortida de l'anhídric carbònic, que fa més mal que el tabac, i amb els malnats que van amb moto pel centre a cent vint per hora, armant una escandalera a les tantes de la matinada. Si això és el celebrat progrés, teves són les espardenyes.

-I tu que ho puguis veure, iaio.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris