muy nuboso
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
12°

Un gran comiat per a «Carles, el Gran»

Ni els observadors més desperts de l'actualitat podien preveure la immensa i «global» commoció davant la mort del papa «Karol, el Gran». Ha superat el que calia esperar del patetisme de la seva mort i àdhuc de l'impacte de la seva fortíssima personalitat. La mort d'un personatge suscita sempre necrologies encomiàstiques i moviments de masses, més o menys extensos segons l'apreci i els entusiasmes que ha suscitat el difunt. Sembla llavors que del mort, sempre se n'ha de parlar elogiosament. Vida i mort són les grans forces que impacten la fibra de l'esperit humà. El «misteri» de la vida en el seu començament i en la seva fi sacsen fortament l'esperit dels mortals.

Al fet mateix de la mort del darrer papa, s'hi afegeix el recorregut «patètic» i «espectacular» del seu recorregut biogràfic. Que fos fill de la pàtria Polònia, en la qual, des que en va ser conscient, enfonsà les arrels d'un autèntic i indiscutible «nacionalisme»; que tingués vocació i dots d'actor; que estimàs l'espectacle i, singularment, el de les manifestacions religioses en un poble ofegat, quan ell era jove, per la bota nazi i soviètica-atea; que valoràs i apreciàs els mass media, que els conràs amb interès i els apreciàs altament, no són dades a menysprear, sinó a tenir ben presents, en l'avaluació del seu llarg pontificat. L'eclosió de l'entusiasme popular és conseqüència d'aquests precedents juntament amb els pronunciaments i intervencions en la vida pública, dins i fora de l'àmbit eclesiàstic. Recordem la seva decisiva aposta per l'enderrocament de l'aparat soviètic, per la valenta defensa de la pau enfront també de la «gran potència»; recordem la seva proximitat als problemes més punyents, els seus viatges que han fet la volta al món, l'abraçada universal a homes i dones de tot arreu, sovint els més desvalguts i capolats per les dictatures o pel capitalisme salvatge.

Pels seus posicionaments davant els reptes actuals, ha estat signe de contradicció. Ha estat contestat i atacat fins i tot en la cresta de l'ona que ha alçurat el seu traspàs. Cal reconèixer que el judici humà que hom intentàs fer, ara, de la direcció que ha protagonitzat en l'Església universal, seria parcial -per una i altra banda- i precipitat. Davant tant de fervor popular, cal tenir en compte que, per exemple, dos dirigents, un d'espanyol i un d'USA, han afirmat que Joan Pau II és un referent moral de primera magnitud; però aquests dos personatges no han fet cas, més d'una vegada i ben a les clares, dels seus ensenyaments morals.

L'eficàcia de la presència i l'acció de l'Església en el món no avança a base d'entusiasmes i sentiments en circumstàncies puntuals. La plaça de Sant Pere del Vaticà, les concentracions de Polònia, de Mèxic... i de tants d'altres indrets no ens donen la dimensió real i vertadera de la presència i de la força convincent de l'Església en el món d'avui, força i presència tan difícils d'avaluar i d'apreciar, sobretot des del punt de vista evangèlic, que és el punt de vista vertader per als qui som i ens sentim Església. L'Església no es personifica en un papa, sinó en Crist mateix, el Crist de l'Evangeli sencer. El servei dels papes passa, la institució del Pastor universal de l'Església ha de seguir i seguirà, sempre com a imatge del qui és el Bon Pastor, el Jesús de l'Evangeli. La convicció de la fe, la vida fruitosa i gastada per al bé dels qui tenim al costat, sobretot dels més desvalguts, això, més que els crits i els entusiasmes, fa l'Església forta i creïble en el món.

Crec sincerament que el papa suara traspassat ens ajuda a comprendre i a realitzar tot això: per la seva fe forta i profunda i fructuosa era una «vertadera» pedra -com a successor de Pere- on Jesucrist volgué que, durant els darrers vint-i-sis anys, s'edificàs l'Església.

Aquesta llarg pontificat deixa oberts molts interrogants i prospeccions de futur: una continuació més valenta i oberta del Vaticà II, la connexió i atenció pastoral a la societat actual -tan diversa ja de la del darrer Concili: ens en fa falta un altre?-, la resposta als novíssims problemes ètics que sorgeixen dels avanços científics i de la nova configuració de la societat i de les persones dins ella, la corresponsabilitat i col·legialitat de tots els bisbes amb el bisbe de Roma, la personalitat i autonomia de les Esglésies locals, l'elecció i nomenament dels bisbes, les relacions amb els altres cristians i amb les altres religions, els nous moviments catòlics «entusiastes» i amb rivets sectaris i fonamentalistes, la durada del ministeri del papa especialment en una situació de mancança greu de salut...

En resum: un pontificat singularíssim i molt fecund, un llegat enorme i feixuc que és i serà un repte després del conclave, una esperança oberta: perquè el camí de l'Evangeli i de l'Església no està aturat, continua.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris