muy nuboso
  • Màx: 15°
  • Mín:
15°

Bon al·lot i feiner: dissabte acabes

Exactament això havia estat el que els votants li havien dit al rei Alfons XIII, el padrinet primatxol de l'actual oficiant de la institució, Joan Carles de Borbó, i bolic a l'esquena, havia partit cap a l'exili, escampant la boira, no fos cosa, no fos cosa. Que val més la que guarda que la que cura, deia i diu l'adagi popular. Havia comesos massa errors, se n'havia rigut de demés, tant del parlamentarisme com del mateix poble espanyol. Amb una paraula, havia fet massa l'homeniqueu, i això no sol esser perdonat i a la curta pot prendre mal. Assabentat d'aquesta advertència de la conducta popular, ho donà a les cames, va dimitir abans que s'hi posés més mal. Carretera i manta. Succeí que a les eleccions municipals del dia 12 d'abril, que el mateix Borbó havia convocat per prendre el pols a la ciutadania, se'n dugué una bufetada històrica. Els electors trobaren que ja no havien de donar més corda a aquell rellotge, i el 14 del mateix mes, (demà -avui per vostès- farà exactament setanta quatre anys) es proclamà la Segona República Espanyola. El ja exrei Alfons XIII, després d'un regnat nefast, en unes manifestacions que de qualque manera hermosegen un poc la seva memòria, digué aleshores: «Espero conèixer l'autèntica i adequada expressió de la consciència col·lectiva, i mentre parla la nació suspenc deliberadament l'exercici del poder reial i m'aparto d'Espanya, reconeixent-la com a única senyora de les seves destinacions».

El primer president republicà va ser Alcalá Zamora, acompanyat per un equip clarament posat en fer caminar cap a un futur amb més justícia i drets civils, oposat a l'immobilisme reaccionari i retrògrad dels poders fàctics, els terratinents i el capellanum ranci, que també n'hi havia que no ho eren, que volien conservar els seus sempiterns privilegis. Amb la República s'oferí als nostres padrins l'exercici igualitari del sufragi universal àdhuc amb el vot femení, la llei del divorci, la inviolabilitat del domicili, les llibertats d'expressió, d'unió, d'associació... I és veritat que es cometeren errors, excessos, bestieses diverses. Que hi va haver personal que es posà a sembrar terres improductives que el senyor marquès ni sabia que les tenia... Tot això és veritat. Però també ho és que mai no hi ha efecte sense causa, que els ous es cruien i neix el pollet quan arriba el seu moment en punt, que de totes les coses i circumstàncies se n'ha de pagar el mossatge, i qui no està acostumat a anar a l'església, al portal s'agenolla.

Després, el juliol del 1936, les tropes d'en Franco amb l'ajuda de les bombes, avions i tancs d'en Hitler i en Mussolini, amb l'afegitó dels doblers a balquena d'en Verga, a més de posar en marxa la guerra incivil i causar tanta mortaldat, acabà amb l'esperança del millor futur que tanta gent de bé va voler somiar. En orris tot.

Quan he acabar d'escriure això de just suquí, pensava exactament amb: Junta directiva de «Unión Obrera»: Joan Timoner Niell, president, Josep Ferriol Duran, vicepresident, Josep Gelabert Alomar, secretari, Pere Ferriol Munar, vicesecretari, Gabriel Vallespir Ramis, tresorer, Jaume Artigues Oliver, bibliotecari, i Josep Artigues Tugores, vocal. Com també la junta directiva de l'anomenada «Esquerra Republicana»: Macià Matas Bauzà, president, Pere Pons Olives, vocal, Pere Ferriol Munar, vocal, Miquel Gelabert Mut, secretari, Miquel Pons Mas, tresorer, i Enric Molina Ravello, directiu assessor. Esbart xalest de naturals o veïns del poble de Sineu, la meva petita pàtria enmig del Pla. Amb l'esperit de tots i cada un d'ells, allò primer que faré demà matí (avui) en despertar-me, serà cridar un fort VISCA LA REPÚBLICA!!!, amb tota la veu de la gorja. Us convit a fer-ho també, si sou del mateix parer. Potser farem honor a la memòria d'una gent que sols volia igualtat i justícia i la massacraren, la humiliaren, sols tenia dignitat i la hi escatimaren, sols tenia la vida i molts de pics la hi robaren. Fins i tot en volgueren fer desaparèixer l'empremta, la memòria, el record. Però no ho aconseguiren. Vet ací la prova: aquestes línies. La IDEA no mor mai, sols els homes. Salut i llibertat!

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris