algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 12°
21°

Escriptors i polítics

De vegades pensam, ingènuament, que la barroera manipulació de la cultura per part dels polítics en exercici és cosa d'ara, un invent de la jove democràcia espanyola i de les autonomies. La idea està ben enfora d'osques, tot i que la capacitat de mobilització del món de la cultura avui compta amb poderosos mecanismes que s'han anat perfeccionant al llarg del temps. Ja el 1906, data en la qual s'ha convingut que començava el Noucentisme, quan el canonge in pectore Miquel Costa i Llobera, de bona família pollencina, acaba de publicar Horacianes, el criden a Barcelona per fer el discurs presidencial dels Jocs Florals. Assegut enmig de Francesc Cambó i Josep Carner, el poeta, ja «Mestre en Gai Saber», observa la tendència de Cambó a sortir retratat devora ell. Costa no era de la Lliga i més aviat l'embafava la política, sobretot quan li arribava tan fanàtica i tendenciosa amb paraules de l'altre clergue lletraferit, l'integrista Antoni Maria Alcover. Sort va tenir de poder relacionar-se amb un altre capellà escriptor, Jacint Verdaguer, que li pogué transmetre quatre idees clares: «Els polítics només es volen aprofitar de nosaltres. Són com sangoneres. Els és ben igual el que puguem escriure, el sentit dels escrits que publicam, l'esforç que hàgim pogut deixar en un llibre, la intenció final de l'autor. Res del que per a nosaltres és el sentit de l'existència no els importa». Posem esment en aquestes paraules, perquè tots tres capellans, aleshores, tant els que venien de les capes baixes com el que havia nascut en bressol d'argent, estaven esverats davant l'avanç del que consideraven «idees dissolvents»: Nietzsche, Ferrer i Guàrdia, l'Escola Moderna, la Institució Lliure d'Ensenyament, Krause, etc. Fins fa poc, els més vells de Pollença encara recordaven que la magna acció de Guillem Cifre de Colonya, que l'enfrontà amb els poders fàctics de la contrada i el va dur al suïcidi, va tenir sempre la rèmora i l'enemiga de la poderosa família Costa, en el si de la qual va néixer l'autor de Cala gentil, Als joves, La deixa del Geni Grec, etc. «El Xoco», mal lletat de mena, observa que la foto de Costa amb Cambó, si no simbolitzava una unitat política, sí que podia representar un cordó umbilical pel que fa als interessos de classe.

-Certament -dic-, un terratinent important i un financer tenien més coses en comú que no un camperol i un financer, o un obrer de fàbrica i un terratinent.

-El bo de Verdaguer, que tampoc no pretenia capgirar el món, ja veia clar que calia fugir de periodistes, advocats, aspirants a nòmina institucional i polítics de saló.

-Per qualque cosa ho deia.
-I tant. Això que, aleshores, encara els polítics no havien posat de moda aquesta frase tan simpàtica: «les crítiques van incloses en el meu salari».

-No, però començaven a insinuar que el Noucentisme havia de conformar un nucli amb forces de la cultura i de la política per tal d'arribar a fer país.

-Fer «el país».
-Fer un país, vaja, així com poguessin: amb el concert econòmic, transparència en la balança de pagaments, ministres catalans a Madrid i tota la pesca.

-Fins i tot aleshores, que la cosa hagués pogut tenir sentit, Costa s'estimà més fer-se'n enfora. Vade retro, Satana.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris