algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:

Els arguments del conseller

El debat que darrerament escoltam sobre la hisenda balear resulta esbiaixat: el conseller d'Economia i Hisenda s'ha de defensar dels atacs de l'esquerra perquè pujarà, previsiblement, els imposts i en crearà un de nou, el dels hidrocarburs. L'argumentació del polític, numantina, pretén fer creure que, de bell nou, és el Govern central i l'herència del Pacte de Progrés els factors que «obliguen» el Govern a rumiar l'avinentesa d'adoptar els cèntims sobre la benzina. La dada és falsa. I el conseller ho sap. Com també coneix -només faltaria!- que el Pla d'Estabilitat Pressupostària del Govern de Jaume Matas contemplava, per iniciativa pròpia, l'adopció d'aquest nou impost, per un motiu central: els números no quadren, i el Consell de Política Fiscal i el Ministre d'Economia no estan per desequilibris draconians, generats en relativament poc temps, com ha succeït en el cas balear, seguint així la tendència d'altres executius conservadors. Són aquests apòstols dels dèficit zero -amb l'única excepció de Catalunya- els que han hagut de posar en funcionament plans equilibradors, ateses les seves desaforades despeses. L'exemple valencià, amb l'inefable Zaplana al capdavant, és la mostra més eloqüent i, de cap manera, hauria de ser el model a seguir, així com sospit que fa Jaume Matas. A un fòrum econòmic previ a la presentació del Pressupost 2005, vaig plantejar a Ramis d'Ayreflor les dificultats que s'albiraven en la gestió de l'exercici, amb un afegitó important: per arrodonir les comptes públiques, el conseller preveia uns ingressos que restaven molt lluny d'acomplir-se (els inherents al conveni de carreteres), de manera que algunes partides pressupostàries podien quedar a l'aire. El conseller acceptà l'argument, cosa que l'honora. Una segona acotació no fou negada: que algunes partides d'inversió es podrien reconduir envers despesa corrent, en particular des d'aquells articles pressupostaris que afecten les Inversions Immaterials. Finançar el pagament de la calefacció amb diners que estan consagrats a la inversió pura i dura és un autèntic despropòsit. Tot plegat porta a la recuperació de la política fiscal. Però el conseller està atrapat en la pròpia trampa del discurs del Partit Popular: els que varen fer una guerra sense quarter a favor d'una reducció impositiva són els que, ara mateix, no tenen més remei que dissenyar noves figures fiscals per escurçar els desavenços pressupostaris.

El conseller utilitza un altre argument que és falaç: establir l'impost sobre els hidrocarburs es compensarà amb reduccions a d'altres tributacions. Si això fos així, la hisenda es seguiria trobant en situació de desequilibri: el joc de suma zero s'imposaria de manera inexorable. El cert és que la política de despesa expansiva del Partit Popular, amb les carreteres com a grans referents inversors, és el que ha produït un fet determinant que, endemés, penalitza altres assignacions de recursos, en particular a la sanitat i a l'educació: l'increment del deute capitatiu a la nostra comunitat, que s'ha multiplicat per dos arran de la gestió conservadora. Això, lluny d'eliminar demagògies (en economia es paguen cares), no fa més que alimentar discursos que enterboleixen la realitat: responsabilitzar el passat és, en aquest cas concret, tan erroni com negar el creixement econòmic espanyol durant l'etapa d'Aznar al capdavant del Govern central. Els fets són tossuts: la pressió fiscal s'haurà incrementat quan acabi la present legislatura, i de poc serveixen les pirotècnies estadístiques esgrimides pel conseller davant de l'opinió pública. Una tercera asseveració és incorrecta: la pretensió (que és tot just teòrica) de que la davallada tributària segellarà una major recaptació a causa de l'expansió de l'economia. Ramis d'Ayreflor digué que això és el que s'havia esdevingut a Espanya i el que passarà a Balears. Jo li deman que m'ho demostri amb dades: la corba de Laffer (l'arquitectura teòrica que s'amaga darrera d'aquestes tesis) ha tingut, històricament, escassos compliments efectius. De fet, ni tal sols als Estats Units (on el president Reagan la posà de moda) s'ha generat un increment dels ingressos hisendístics arran de les reduccions fiscals. Tot el contrari: s'han nodrit, encara més, els desequilibris. Vegin, sinó, els problemes de l'economia interna nord-americana que suposaran, en breu plaç, increments encara més significatius dels tipus d'interès. Però és que la paradoxa de Ramis d'Ayreflor és total -seguint les directrius de Jaume Matas, si atenem les seves declaracions-, ja que ens parla de retallar imposts quan, en realitat, anuncia un nou tribut. La retòrica no pot ser més entremaliada; el rigor, escàs.

Cal demanar als responsables econòmics que, sense oblidar la seva condició de polítics (la qual cosa obliga a fer discursos sinuosos), siguin més acurats en les exposicions que fan. El Partit Popular hauria d'acceptar, d'una vegada, que pujar imposts no és cap crim, quan les polítiques econòmiques desplegades ho requereixen. I hauria de tenir clar això ara, quan governa, i en el futur, si no administra, per la simple raó que pot tornar a fer-ho i, pentura, les necessitats pressupostàries inferiran mesures fiscals específiques. El que cal explicar a la ciutadania, de manera llampant, és que els pagaments que es fan tenen conseqüències positives per a tothom -no enriqueixen la butxaca de ningú-, des del moment que permeten finançar capítols essencials per al benestar de les persones, com la sanitat, l'educació, el medi ambient, els serveis socials i, per què no, les infrastructures viàries. Perquè mantenir-se en l'enquistament ideològic és nociu, inexacte i políticament perillós.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris