algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 12°
13°

Quadern de viatge

Dilluns, 4.- La mort d'un Papa és un esdeveniment històric. La mort d'aquest Papa polonès, Joan Pau II, custodi, exemplar i coherent, de la interpretació moral més estricta, ha estat, a més, un esdeveniment mediàtic, com no podia ser d'altra manera en un personatge que ha exercit d'eficaç comunicador dels dogmes de la fe, la qual cosa l'ha convertit en un líder amb gran poder de convocatòria, victorejat, però poc obeït per la seva guarda. El cap espiritual de més de mil milions de catòlics ha mort, gairebé, en directe, sota els focus i els objectius de les càmeres, i les televisions de tot el món han cobert la notícia, com ja ho feren durant les seves malalties, tot i que en diversos graus de rigor informatiu, des de la perspectiva de transmetre a l'audiència un espectacle de patiment i fortalesa ensems, substituint, o modificant, els habituals espais de cor i fetge per reportatges més morbosos de dolor i agonia. Hores i hores de programació, que freguen l'agressió a les conviccions íntimes dels no catòlics, corresponsals, enviats especials, comentaristes, intervencions de teòlegs, uròlegs, futuròlegs i altres òlegs especialitzats en els afers, polítics i espirituals, del Vaticà, en un desplegament tecnològic sense precedents, ens han assabentat dels procediments, i dels rituals, que s'engeguen des del moment en què es diagnostica la mort clínica del Pontífex, des dels cops amb el martell de plata sobre el front del difunt, o la destrucció del seu segell, fins a les funcions del camarlenc, nom sortit d'un antic diccionari de paraules màgiques, amb el qual es denomina el cardenal que haurà d'administrar l'Església mentre la seu apostòlica de Roma sigui vacant. Tant la terminologia dels cerimonials, i dels protocols, com les regles eclesiàstiques que vigeixen en aquell petit estat, àdhuc les vestidures, randes i colors, roigs o porpres, de bisbes, arquebisbes i cardenals, són com un fragment del passat incrustat en el present. Vist amb els ulls neutrals, amb la mirada objectiva, però no gens indiferent, d'un catòlic descreient, cal admetre que tota aquesta solemnitat escènica, d'una gran bellesa teatral, d'una estètica entre medieval pel seu misteri i, alhora, barroca pel seu excés, té un intens poder de seducció i, això no obstant, sembla com si tota la representació estigués fora de la realitat actual, com si el temps s'hagués detingut en un punt inexacte de la història, tot plegat un món sectari, tancat i obscur, discret i silenciós, no sempre sobri, regit per secretes normes que estableixen categories jeràrquiques no gens divines. Tanmateix, només la mort d'un Papa evidencia als ulls dels fidels, i dels infidels, la complexitat del poder espiritual d'occident.

De les funcions cerimonials, amb les quals es ret culte a la necrofília, són especialment anacròniques i, això no obstant, d'una absoluta fascinació visual, i també literària, d'una teatralitat i d'una escenografia perfectes, entre moltes d'altres: els dotze gentilhomes de l'aristocràcia italiana portant sobre les espatlles, per un itinerari precís, el cadafal amb el difunt en posició supina; el cadàver embalsamat pels descendents d'una nissaga de taxidermistes papals d'ofici. Ignoro, ara mateix, si en la momificació s'ha fet servir un mètode científic o s'ha seguit el procediment clàssic de buidat visceral; el vestit de dol del finat, des de la llana blanca de l'anyell blanc sacrificat per ser mortalla, fins al morat, to imperi romà, de les sabates: tot té un significat inequívoc dins la tradició, res no és gratuït ni sobrer en el ritu de celebrar la mort del cap de l'església catòlica; la guàrdia suïssa desfilant pels passadissos, un cos d'alabarders, els uniformes de gala dels quals, atribuïts a Miquel Àngel, acoloreixen la penombra palatina; la solemnitat dels càntics, la severitat de la música sacra exequial; l'encenser d'argent oscil·lant resines aromàtiques a l'entorn de les despulles; el fèretre de xiprer folrat de vellut carmesí; els gests més arcaics de la cúria difosos mitjançant la tecnologia més avançada. Finit el conjunt ritual fúnebre, s'obrirà el procés més humà per a obtenir el poder terrenal sobre un immens patrimoni, administrat per un clergat desnodrit de vocacions, atesa la dificultat afegida del celibat i la marginació de les dones del sacerdoci, i una feligresia en contradicció permanent entre allò que fa i allò que hauria de fer. No menys de sis o set tendències, des de les més ortodoxes i conservadores amb el llegat doctrinal del papa mort, fins a les de caire més social, més ecumènic, potser més cristià, hauran de mesurar les seves forces en el conclave, amb fum blanc final inclòs. La successió tampoc no està pas exempta d'una litúrgia no gens mística, ni apostòlica, ans civil i política. Finalment, però, tot això només és literatura sobre una versió literària de l'herència de Jesucrist.

Lluís Maicas, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris