bruma
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
10°

Identitat i pluralisme

«El Papa s'ha preocupat sobretot de reforçar la identitat, perquè el que es va trobar quan va arribar va ser un garbuix. Hi ha fets objectius que ho demostren». Això és el que va respondre fa pocs dies el teòleg Domènec Melé, membre de l'Opus Dei, quan en un programa de televisió li varen demanar que destacàs una de les principals característiques de Joan Pau II. Més papista que el papa. Fort, eh? Que sigui aquesta, precisament, la primera qualitat que se li ocorre destacar, és profundament revelador de la mentalitat del personatge (i prou coherent amb el tarannà de la seva organització, tot sigui dit). Darrere les seves paraules, que no em van entrar per les orelles sinó que em van arribar com un cop de puny a la panxa, hi ha una concepció del cristianisme i de l'Església típicament fonamentalista, als antípodes de l'esperit i de la lletra del Concili Vaticà II: el sa i necessari ambient de pluralisme i llibertat d'aquells anys, interpretat i desqualificat com un garbuix oposat a la identitat cristiana, que és concebuda com a obediència cega a un diktat uniformitzador i rígid.

Un servidor no sap, òbviament, què passarà amb el nou papa. Ningú no ho sap, per molt que es facin travesses i que corrin rumors de tota mena. No sabem qui serà ni com serà el nou papa. No sé si serà conservador o progressista, per emprar una distinció habitual, i en el fons no m'importa tant com que sigui obert i pluralista, que fomenti més la reflexió crítica sobre la fe que la repetició monòtona del dogma, que promogui el diàleg honest i sincer en lloc de «tancar temes», i que no proposi el combat contra el pensament únic que domina el món... des d'un altre pensament únic.

Desig una Església que accepti millor la seva pluralitat interna, en els darrers anys minvada però no eliminada. Una Església que escolti més i que no parli tant, que vulgui ensenyar i aprendre amb el món i per al món, que proposi els principis ètics de l'Evangeli com a invitació amistosa i no com a sentència amenaçadora. Desig més fe que religió, més comunitat que organització, més celebració que ritual, més teologia que dret canònic, més espiritualitat que espiritualisme, més ortopraxis que ortodòxia. Desig que l'Església torni a obrir les portes i finestres que ens va convidar a obrir Joan XXIII: perquè entri aire fresc, sí, però també perquè entri la pudor de la pobresa i la misèria que abasseguen més de mitja humanitat. Desig que el nou papa ens convidi a viure la fe a la intempèrie, que ens convidi a sortir de la seguretat aparent dels murs gruixuts de les nostres esglésies de pedres antigues i costoses de mantenir. Desig que els poderosos del món que s'han sentit còmodes anant a fer erendez vous davant el fèretre del Papa mort, a partir d'ara se sentin incòmodes, fins i tot molests. I que també se sentin incòmodes els senyors Melé de torn i companyia, i que també m'hi senti jo, i que s'hi senti tot aquell que cerqui en l'Església una ideologia justificadora dels propis interessos.

No m'agrada que es contraposi la identitat al pluralisme, perquè crec que sols és possible trobar la identitat dins el pluralisme i a través d'ell. El Sínode mundial de bisbes celebrat l'any 1971 així ho va entendre: «L'Església reconeix a tots el dret a la convenient llibertat d'expressió i de pensament, cosa que suposa també el dret que tothom sigui escoltat en esperit de diàleg, que mantengui una legítima varietat dintre de l'Església». Ni més ni menys.

Miquel Àngel Maria, professor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris