algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
16°

Sobre literatura o escriptura i veritat

No hi ha dubte que, perquè literari existesqui o existeixi realment, resulta imprescindible que el lector el se faci seu. Això equival a dir que, d'alguna manera, un text no acaba de néixer o no acaba d'existir fins que no és llegit. La lectura és, així, una part integrant del procés de la seva creació o de la seva realització. I com que no hi ha dos lectors que siguin idèntics, no hi pot haver dues lectures exactament iguals. Així, podem dir que tota obra literària té una existència multívoca (si podem dir unívoc no sé per què no hem de poder dir multívoc; realment, els nostres lexicògrafs, de tant en tant, els se trepitgen). El que és el mateix que tot text literari està subjecte a una multitud d'interpretacions. L'hermenèutica no s'acaba mai. Però això no vol dir que es pugui acceptar qualsevol interpretació, qualsevol lectura. Perquè si hi ha lectures diferents, tota lectura ha d'estar necessàriament ancorada en el text.

És el que assenyala encertadament Umberto Eco a un dels seus assaigs recollits a Sulla letteratura (Milan, Bompiani, 2002): «La lectura de les obres literàries ens obliga a un exercici de fidelitat i de respecte en el marc de la llibertat d'interpretació». Hi ha una «intenció del text» -com escriu Eco- que ha de respectar tot aquell que s'hi acosti. Val a dir que un text no es pot interpretar de qualsevol manera. Si el text realment queda -i ja sabem que aquesta condició o precondició dissortadament sovint no es dóna- hi ha una substància, una intenció, un contingut i fins i tot també una forma que ha de ser rebuda -que ha de ser acceptada- realment pel lector. Llegir o rebre no és mai inventar. Tota lectura d'un text literari requereix algun respecte.

Umberto Eco es refereix especialment als textos narratius i és taxatiu quan ens comenta: «proposicions com Sherlock Holmes era fadrí, Caputxeta Roja és devorada pel llop però és alliberada pel caçador, Anna Karenina se mata seguiran essent verdaderes tota l'eternitat i mai podran esser refutades per ningú». I encara afegeix: «Ningú tractarà amb respecte qui afirmi que Hamlet es casà amb Ofèlia o que Superman no és Clark Kent». Naturalment, això no vol dir que tots els personatges inventats per tota la gent que escriu automàticament adquiresquin aquesta condició d'indiscutibles, per dir-ho així. Cal -com ja hem assenyalat abans- que el text en el qual apareixen quedi de bon de ver, cal que es tracti de personatges que passin a formar part de la memòria col·lectiva.

Tanmateix, el fet dóna peu que Umberto Eco arribi a afirmar que «el món de la literatura és tal que ens inspira la confiança que hi ha algunes proposicions que no poden posar-se en dubte, i ens ofereix, per tant, un model (tot l'imaginari que vulguin) de veritat», una relligació o un relligament entre llenguatge i realitat. Dit altrament, la literatura o l'escriptura ens demostraria o ens mostraria, d'alguna manera, que podem manejar la veritat amb un mínim de confiança.

Curiosament, el catedràtic de semiòtica de Bolonya predica aquesta virtut sols de la narrativa, del que ell anomena relats «immodificables». Tanmateix, aquesta condició prefilosòfica o premetafísica -sigui'm permesa la gosadia d'aquestes expressions- de la ficció narrativa (o, més exactament, dels seus cims), tot fa pensar que també s'ha de donar en la no ficció de la parenta pobra (o més exactament de la parenta rica. Perquè si és ver que si hi ha algun tipus d'escriptura que es presti a una multitud d'interpretacions aquesta és la de la poesia -el llenguatge poètic no té res d'unívoc- també és igualment cert el que ens diu Salvador Espriu en els quatre versos memorables que clouen Setmana santa: «No provis de tocar-me / cap mot, si et sembla trist. / Prou saps que no podries: /el que he escrit és escrit».

Bartomeu Fiol, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris