algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
12°

En el centenari de Sartre

Els francesos, arrelats en una antiga cultura del respecte i l'amor per les seves coses, han fet sonar la campana grossa amb motiu del centenari de Jean Paul Sartre (París 1905-1980). La commemoració s'ha deixat notar dins tota l'esplèndida xarxa mediàtica que han sabut fer i han sabut fer consumir, i el país, ingovernable perquè té més de tres-cents formatges -De Gaulle dixit-, ha celebrat l'efemèride amb documentals, debats, programes de ràdio i televisió, suplements culturals, llibres i una extraordinària exposició a la Biblioteca Nacional: Sartre i el seu segle. No és mal de fer observar que, ja en el títol, va implícit el pensament que animà la biografia de Bernard-Henry Lévy -certament esplèndida-, El segle de Sartre. Al llarg dels vint-i-cinc anys transcorreguts d'ençà de la seva mort, el polèmic Sartre ha ocasionat muntanyes de paper que nodreixen visions plurals d'un home que marcà el segle XX, amb encerts i errors, essent una figura mediàtica, veritable icona del seu temps, consciència crítica del segle XX. Perquè fou un guru, sí, però no un ésser infal·lible. Posseït pels mateixos errors que solen engrapar l'ànima dels polítics (pensar-se omniscients, omnipotents i invulnerables), té una llarga corrua d'errors que soscaven la poderosa personalitat (enfrontaments amb Camus, Merleau-Ponty, Raymond Aron) o manca de comprensió immediata pel tràgic destí de Paul Nizan. Tenia, però -i en això es decanta de la púrria política-, una capacitat de reflexió i d'autocrítica que constatam en la necrològica de Camus, en l'extraordinari relat Història d'una amistat, referit a Merleau-Ponty, o en el pròleg de 1968 a Aden-Arabie, de Paul Nizan. Pel que fa al seu oponent més directe i prolongat, Aron, André Glucksmann propicià la reconciliació dels dos mestres, el 1979. I amb motiu de la mort de Sartre, Aron s'explicava amb dignitat. Deia que temia un esqueixament del fi tel de ceba de la civilització occidental, pel camí que marcava Sartre, un teixit delicat que costa molt de refer i no sempre qualla. Na Fiona Campbelconsidera, com jo mateix, una sort tenir enemics d'aquesta categoria. I afegeix que la imatge oferida per la companya, Simone de Beauvoir, quan Sartre ja era mort, ha afegit ombres a la seva figura.

-Tant a La cerimònia dels adéus com a les cartes aCastor, té moments on sembla la dona que ha suportat i ha engolit i finalment es venja.

-Aquests grans personatges també tenien psicologia, Fioneta. Seria un error pensar que anaven ungits amb una intel·ligència suprema que els situava enllà del bé i del mal.

-En el cas de Sartre la cosa està clara. Una bona lectura de l'autobiogràfic Els mots ens confirmaria que volgué esser Stendhai Spinoza alhora, fugint de la imatge lletja i insolidària que oferia davant els ulls de la seva mare.

-I darrere ell, amb la seva actitud, arrossegà milions de ciutadans del món.

-Amb encerts i errors, certa. Però, vaja, així mateix hem de valorar que fou ell, i no Raymond Aron, qui aixecà la llebre del moviment anticolonial.

-Normal. Què volies, d'un professor de Sociologia fundador de l'Escola Nacional de l'Administració francesa?

-Sempre he pensat que una de les afinitats electives teves amb Sartre ve del seu menyspreu absolut per les institucions i pel Dret Administratiu.

-No vas errada, no. I això que per França en saben més que nosaltres.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris