algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:
10°

Sabates necrofíliques

La brusca mediàtica d'aquest abril ens ha deixat amarats («empapats» en foraster seria més figuratiu) d'imatges tan velles com el pastar, però mai retransmeses amb tanta insistència pels mitjans. Molts joves no estaven assabentats dels cerimonials necrofílics i interpreten, ara, el conclave com un 'Gran Hermano' més. I més d'un agnòstic ha interpretat de la retransmissió que, definitivament, no hi ha grans diferències entre els fervors sentits d'orient i els contagis emocionals de les masses d'occident. Tant hi ha d'aquí a allà, com d'allà a aquí. Pura qüestió d'ubicació i el món que fa una volta més. Un detall insignificant -els detalls sempre són poc significatius encara que la percepció sempre és interpretació- ha cridat l'atenció: les sabates del mort. Les sabates sempre han gaudit de cert misteri i tenen un paper destacat en els rituals de la mort (diuen que molts suïcides es treuen les sabates i les deixen ordenades a un costat de l'escena). I a un home, sempre tan tapat de cintura avall (ni a les fotos del seu temps de polonès descamisat, se li veuen les sabates), sorprèn veure'l amb les sabates pel davant. Per aquelles coses de l'atzar -i l'atzar és també un detall que compta a totes les històries- ha passat simultàniament pel meu davant un llibre que identifica la mort amb les sabates. Nofre Pons treu una nova entrega de 'rondalles de metges vells'. Defuig l'esperit «d'especialista d'avui amb vocació d'ahir» de la primera entrega per incorporar les velles rondalles amb un to més lúdic i desmitificar el ja vell món hospitalari dels especialistes d'avui. Conta en Nofre la resposta d'un malalt crònic i allitat de molt de temps als ànims que li donava el facultatiu: «Calli, doctor! que ahir vaig veure la nora que em feia les sabates netes per davall!». Un sabater d'Inca, per la seva banda, intentava desxifrar la marca d'aquelles sabates mortuòries, com si rere la imatge que es veia a tot el món hi hagués una operació de màrqueting dels espavilats sabaters italians que ens envaeixen, quan es topà amb la foto del seu batle estenent una pancarta d'«Inca, la ciutat que tu vols» pels carrers de Roma. La rialla que sortí de la seva gola és mal de desxifrar si era d'aprovació o de retret per no portar-ne una altra d'«Inca, la ciutat de la pell», potser més suggerent en aquest cas. Però si un fa el que pot i s'esforça,... El rei se n'hi havia portat el 'sabater' i na Marieta del Novedades, tan sols el 'sola-plana'.

Aquesta església de faldilles i randetes -que diu Jaume Santandreu- i el seguici de corbates negres seguirà en portada com una brusqueta d'abril, com una sintonia publicitària. Mentre els néts -ja- d'aquells republicans «desapareguts» no podran esbrinar, com algunes de les seves àvies, entre els caramullets de roba damunt les sabates la identitat dels seus familiars passats per les armes. Ni les espardenyes d'altres pasturen oblidades per les 'cunetes' de l'horror, per on es passeja la memòria. I els ossos anònims oblidats dins un pou, potser sien datats al temps dels moros, en una higiènica tasca de desmemòria, que començà el dia que l'església pegà una coça amb les seves lluentes sabates de xarol a la voluntat generalitzada d'un ramat, un 14 d'abril, a no seguir les passes d'un bé porpra amb sabates negres. Potser, seguint la moda necrofílica, els ateus hauran d'aixecar sabates, en lloc de creus, als monuments funeraris. Perquè segurament passarà un altre any sense que l'església demani perdó per haver beneït bombes i passejat sota pal·li la polaina del dictador.

l l l
I bé? També a molts governants les sabates els vénen grosses: negar la història no és precisament un signe de salut mental, ni a títol individual, ni a nivell social. Un regidor socialista de Bunyola trobà massa fort dir assassinat al tir al clatell.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris