nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín: 10°
11°

Qui ens va segrestar Joan Pau II?

Fa uns dies, era a Sardenya per fer una conferència a la «casa de la província» de Sàsser, sobre «llengua, cultura i desenvolupament regional a Europa». Els sards estan profundament interessats a estrènyer els vincles amb els Països Catalans, de cara a integrar-se en l'euroregió que, bàsicament, s'està promovent des de Catalunya, i a la qual ja estan ben integrades les illes Balears i Pitiüses.

En una entrevista que em feren per a una televisió local, com que el Papa acabava de traspassar, obriren foc demanant-me una valoració sobre la figura de Joan Pau II. «És que a tot Itàlia, avui, les televisions feim els informatius monogràfics sobre la mort del Papa», em va comentar l'entrevistadora, a mode d'explicació. «La resta sortirà demà».

Així, en fred, el primer que se'm va ocórrer és que havia de posar de manifest la disfunció que hi havia hagut entre idees i fets, la incongruència entre el pensament de Karol Wojtyla en assumptes importantíssims i la seua actuació en relació a la nostra nació. Karol Wojtyla era polonès, nascut en una nació molt recentment independitzada, quan ell va venir al món, i en un context de gent que havia construït la independència. Al llarg de la seua vida, doncs, va viure en el si d'un nacionalisme polonès ben profund, respectuós amb el dret d'autodeterminació i amb la llibertat dels pobles. Quan es produïren els processos d'independència als països de l'Est, després de la caiguda del mur de Berlín, el Papa els donà suport immediatament. El Vaticà i Alemanya varen ser els dos primers estats del continent europeu que varen reconèixer la independència d'Eslovènia i de Croàcia. I Wojtyla, en les seues digressions públiques, sempre es va mostrar a favor del manteniment de la diversitat lingüística i cultural, dels drets nacionals dels pobles (amb estat i sense) i del principi de respecte a la pluralitat.

Tot això són fets objectius. Els que discrepam profundament amb el seu punt de vista sobre moral, sobre organització de la societat o sobre d'altres aspectes en podem parlar potser amb un pèl més de «soltura».

Si Joan Pau II pensava així, per què va tenir sempre una postura tan contrària als Països Catalans? Per què es va escapolir de fer una missa íntegrament en català a Montserrat? Per què no saludava per cap d'any els catòlics catalans en la pròpia llengua, si ho feia en més de quaranta, moltes d'elles molt menys parlades que no el català? Per què mai no va dir ni un mot en favor dels drets nacionals dels Països Catalans, quan compartíem amb ell l'alegria per les independències d'Eslovènia, Lituània o Letònia? Per què no va renyar la monarquia espanyola pel seu unitarisme, o per quina raó es va apuntar sempre a posicions que teòricament anaven ben en contra del seu pensament més profund?

La raó sembla més que òbvia: els bisbes i altres hòmens (sempre hòmens) d'església espanyols que pul·lulaven pel seu voltant estaven més per la raó d'estat que no pels drets dels pobles i de la gent. Ben sabut és que el cardenal Martínez Somalo, cap interí de l'Església catòlica fins que s'hagi escollit un nou Papa, dissentia profundament de Wojtyla pel que fa als drets dels pobles. En Martínez s'apunta a l'«España una y no cincuenta y una» per damunt de tot; i que no li parlin del català, ni del basc, ni del gallec, que li vénen basques. En Martínez no està d'acord amb Joan XXIII, que deia que l'Església s'ha d'expressar en totes les llengües i que ha de fer seues totes les cultures. I qui diu en Martínez diu d'altres bisbes que, potser havent començat els seus estudis eclesiàstics al seminari de València, i havent-los continuat a Roma o a d'altres llocs de la Cristiandat, consideren que a Mutxamel, a Gandia, a Formentera, a Calvià o a Roda de Ter és ben normal que les litúrgies vagin en espanyol, i que el català ha de ser relegat a una mera consideració folclòrica. Gent, en definitiva, que s'estimen més «ofrendar nuevas glorias a España» que no escoltar les veus de Joan XXIII o del Karol Wojtyla més lúcid.

Als catalans, en definitiva, algú ens va segrestar Joan Pau II. Seria bo que tenguéssim clar qui ho va fer, i per què, i que, a partir d'aquí, actuàssim en conseqüència.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris