nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
12°

Murgui, Cirer, el funeral

Divendres horabaixa, monsenyor Murgui va quedar-se sense la seva classe habitual de parrupeig. Quan va pujar al campanar per aprendre els sons dels coloms, va començar a tocar n'Eloi i, immediatament, va produir-se l'escampadissa. Parrup-rup!, va fer el colom més vell i savi, un so que en el nostre llenguatge equival a un renec de carreter. A continuació va emprendre el vol apressadament, sense ni fer la maleta. Un altre cop de batall com el que acabava de sentir, i es quedava sord per sempre. Murgui va sospirar, contrariat, alhora que es refermava en les seves conviccions. «Dios mío -va mormolar-, dáme fuerzas para remodelar el espíritu balear de estos palomos». I va afegir: «A los palomos de mi tierra valenciana les sueltas una mascletà y, lejos de aturdirse, su zureo repite las notas vibrantes de Paquito El Chocolatero». A continuació va baixar del campanar, per reunir-se amb el Consell Episcopal. Els seus homes de confiança enllestien els últims detalls de l'ofici funerari. En principi, la cerimònia s'havia de fer en català -tot i contradient la voluntat del Sant Pare traspassat, que ens negava la paraula, als catalans-, castellà, anglès i alemany. «Potser hauríem d'afegir el portuguès», va comentar el vicari amb més inquietud social. Els altres se'l quedaren mirant. Va afegir: «A Palma hi ha infinitat de gitanos portuguesos». Murgui va obrir uns ulls com plats. «Que deixen res a la bacina, aquests?», va argumentar -més que demanar- per demostrar la inviabilitat de la proposta del seu company, un dels altres vicaris. Va dir, Murgui: «No puede haber rojos en la Casa de Dios». I ho va dir fitant, amb mirada reprovadora, el vicari amb inquietuds socials, de manera que tots comprengueren que la conversa s'havia de donar per acabada. Murgui estava neguitós, els coloms l'havien contrariat. Tenia pensat aprendre quatre sons més, els suficients per a sorprendre els quatre mil assistents al funeral amb un sermó parrupejant. Ho tenia ben pensat: parrup, parrup, parrup, una benedicció i tots a casa. Si l'església balear adopta el parrupeig com a llenguatge litúrgic, en dos dies els capellanets de base perdran la seva sintonia nacionalista, perquè ningú no els entendrà. «Más adelante, ya vendrán los jesuitas a sembrar la fértil semilla de la lengua patria en los campos yermos del intelecto balear», va explicar Murgui als seus vicaris. Aameen..!, varen respondre, aquests. L'Església ha de canviar de llenguatge, segons Murgui. I tots els clergues ho saben, de manera que no ens ha de causar sorpresa que mossèn Pere Llabrés adquirís, en els encants, un colom amb poll a meitat de preu. Des de la trona s'ha de parrupejar, explicava Murgui als seus vicaris episcopals, perquè el parrupeig és un llenguatge neutre, sense connotacions ideològiques. Mentrestant, la comitiva municipal que havia d'assistir al funeral del Papa Wojtyla, sortia de Cort precedida pels tamborers de la Sala. Pom, porropopom, pom-pom! Catalina Cirer va clavar-se una pinta, negra, d'un pam d'altura, en el clatell. «Sembla la closca d'un musclo!», va exclamar Rosa Estaràs. «Con el conflicto de los pescadores, me parece un adorno improcedente» -va comentar José María Rodríguez. Va afegir: «No hemos de herir susceptibilidades». Pom, porropopom, pom-pom!, feien els tamborers. I la comitiva municipal portava el ritme, ara recolzant el pes del cos sobre un peu, ara sobre l'altre. «Acabarem amb el tou de la cama més adolorit que el de n'Eto'o», va comentar la Batllessa a Francesca Bennàssar. «Si -va respondre, aquesta, en un sospir-, fue más divertido el pasacalles del viernes pasado con los tunos». Ara va ésser la Batllessa qui va exhalar un sospir. «No me'n parlis, Francisqueta, dels tunos, que tenc un bon dol». Va capejar repetidament. Va continuar: «Te'n records d'aquell tuno de Burgos que tant agradava a na María José Frau? Idò se'n tornà a Burgos carregat d'ensaïmades de franc i no li ha enviat ni una postal, a sa nina». Al començament de les voltes del carrer Palau Reial, va unir-se a la comitiva un estol de caperutxes. Eren els socialistes. Amb el pretext de conferir més solemnitat a l'acte, aconseguiren passar desapercebuts davant el seu electorat més radical. «Que hi deu ésser n'Antich?», va demanar Jaume Matas, amb una indissimulable malícia. «No», va afirmar José María Rodríguez amb una seguretat absoluta. «Com n'estàs tan segur?», va voler saber Matas. «Porque no hay ninguno que arrastre cadenas», li va respondre. I va afegir: «Si Antich va a la iglesia, es para expirar sus culpas». Va estar-hi d'acord, Matas, alhora que admetia que Rodríguez filava més prim que els guàrdies de la porra. Pom, porropopom, pom-pom, feien els tamborers. «Aquí falta una mica de clarinet», va comentar Rosa Estaràs. «'Santo, ahora!», va exclamar, referint-se al Papa Wojtyla, un badoc que sortia d'emplenar la travessa. «Ja està bé així -va comentar la Batllessa en un rebrot nacionalista-, però es mallorquins no ens hem d'oblidar de sor Francinaina». Francesca Bennàssar la va trobar exagerada. Va dir: «Respiraba santidad, incluso cuando se afeitaba». Va sobresaltar-se, la Batllessa. «O sor Francinaina, s'afaitava?», va demanar. I no: qui s'afaitava, i fins i tot en les coses quotidianes era sant, era Wojtyla. «Santo subito!», va exclamar el Pare Adrover que, una mica despistat perquè acabava de sortir del fossar, s'imaginava que aquella expressió de fervor era per a Mussolini. Pom, porropopom, pom-pom, repicaven els tamborers. «Què és això?», va demanar un pensionista a un altre. «Com no sigui que duen a matar en Tudurí...», va aventurar el segon. Finalment la comitiva municipal va entrar a la Seu, mentre monsenyor Murgui i els dos-cents primers capellans que s'han comprat un colom, sortien de la sagristia i ocupaven el seu lloc a l'altar. El funeral va ésser esplèndid. I finalment Murgui va canviar d'idea. Fet que el parrupeig encara és un llenguatge minoritari, va tirar pel camí del dret: va clavar als reunits un sermó en castellà i visca València que és ma terra. Hores més tard, Catalina Cirer colcava als cavallets del ram. Pensava en les seves responsabilitats de batllessa. Infinites, és clar. Passava llista: ara vénen el Mes de Maria i la Fira de Son Tril·lo. «I més endavant el 18 de Juliol, que així com anam, el tornarem a celebrar qualsevol dia...», va concloure. Als altaveus sonava Paquito El Chocolatero, i ella amunt i avall, amunt i avall, com si fos na Cintron. El Papa ja era història, i la seva obligació d'estadista és la de mirar cap al futur.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris