algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 12°
17°

Obscenitats

Una de les imatges més rotundament pornogràfiques que ens han estat servides pels mitjans de comunicació aquestes darreres setmanes, segons el meu particular entendre, han estat les de la exhibició de la degradació física (i també mental evident, deixeu-vos estar de paraules buides), dia a dia, gradual, de l'anomenat Joan Pau II, Papa de la dita cristiandat. Això no es fa amb un ésser humà. I si es té la baixesa moral de perllongar de manera artificial el sofriment, el dolor intens de la malaltia incurable d'un home, la decadència, la sofrença esgarrifadora d'una persona en estat terminal, com a mínim haurien hagut de saber fer-ho a porta tancada, amb llum suau, cercant pel moribund l'ambient adient per trobar serenor i predisposar l'esperit pel gran viatge, lluny de la publicitat denigrant de les imatges televisives, les fotografies de portada dels diaris que removien els estómacs. Crec que una de les escarrufades més grosses que me n'he duites aquests darrers temps, la més forta estreta de dents davant les ungles que rapinyen l'emblanquinat, ha estat l'haver de percebre davant el televisor aquell profund gemec gutural cavernós a la finestra de la plaça de Sant Pere del Vaticà. Aquell immoral engegar el comandament a distància del seient amb rodes, acostar-lo a la finestra per fer-li exhibir els seus personals, intimíssims, agònics darrers moments de vida... I haver de llegir a El pais (i per un estil també a altres llocs) la literatura llicenciosa i floricultora d'un article signat pel periodista i escriptor Juan Arias, mots tan reconsagrats com els que segueixen: «El calvario del Papa mudo.- Fiel a su vocación de martirio, heredada de la cultura de la Iglesia polaca, Karol Wojtyla ha permitido que su calvario personal fuese expuesto sin pudor ni piedad ante las cámaras de televisión de todo el mundo. Desde su particular madero de dolor, como un crucificado por la enfermedad, Juan Pablo II no ha tenido siquiera el consuelo que tuvo Jesús de gritar su muerte y su sufrimiento mientras agonizaba, al haberse quedado mudo». Buf! Assegurar-vos que, des de la tribuna del meu punt de vista, potser una mica autoritzat per l'experiència d'haver-me despertat després de quatre dies de coma dins la UCI de Son Llàtzer, i haver-hi habitat (és una manera de dir-ho) dotze dies de vint i quatre hores cada un, explicar que hi vaig veure moribunds ateus que resaven amb fervor i creients que flastomaven, i algun altre que, resignadament, quin remei, vetllava esser cridat pel cosmos com el que, número amb la mà, espera torn a la xarcuteria del Mercadona. Cap exhibicionista ni un hi vaig veure. Tots culet ben estret. La mort (si no és voluntària, clar: els suïcides són un cas a part) és una cosa tan personalment seriosa, tan definitiva, que mai ningú té el reflex de fer-ne espectacle ni oferiment públic ni propagandístic a cap déu, quan li arriba l'hora, siguem seriosos. Com jo dic sovint: davant la mort no hi ha valents, sols inconscients. O conformats que arronsen les espatlles perquè, tanmateix no hi poden fer res. Si a un li queda serenitat i capacitat de discerniment a bastament, el que cerca en els seus darrers moments és aprofitar el temps que li resta per refer errors i passar íntima revista a la seva existència en vies d'imminent final. El demés és manipulació, teatralitat interessada, obscenitat, pornografia, ja ho he dit al principi. Estic convençut que aquell home vestit de blanc que es moria poc a poc lligat a una plataforma mòbil, si li vèiem alguna feixuga gesticulació esporàdica, pobre, era en un intent de reprovació, refús, protesta pel paperet llastimós que li feien fer aquella guarda de cardenals saníssims, lluents, grassos i enjoiats. Si no és així com dic, que em perdonin. I que els déus ajudin l'enganat.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris