algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín:
17°

... Però els tunantes sí

Darrerament assistim bocabadats a certs esdeveniments als quals no estàvem del tot acostumats. I això que d'ençà que la dreta ha recuperat el poder no ens ha deixat de sorprendre amb tota casta d'esdeveniments que abans no gosava practicar o si ho feia era d'amagat. El lector perspicaç podrà sospitar -en té tot el dret- del cas més flagrant de promoció turística en els destins difícils, com és Rússia, i que va acabar amb els ossos de tota una expedició a un local de rasputiniana anomenada.

Passaré per alt, no perquè no mereixi ser antologada tota, la pirotècnia que començà a esclatar devers la Conselleria d'Educació i Cultura, i que va servir per desballestar i invertir una dinàmica positiva vers tot allò que podria significar la normalització lingüística: des de la demagògia pregonada a cop de corn, amplificat amb miocènica barroeria del fet que cada família podia elegir la llengua d'aprenentatge dels seus fills, passant per la fossilització accelerada del suport a la immersió lingüística, i acabant, per posar una fita, amb tot l'episodi pudent i pestil·lent de la defenestració de na Catalina Antich, la dinamitació de la JAC i les farisees i populistes homologacions del nivell d'aprenentatge de la llengua catalana per als alumnes que han acabat 4t d'ESO.

Ara, la darrera descoberta que han fet, ha estat el poder d'atracció que tenen els tunantes o els tuneros vers els turistes. Segurament, els tunantes, amb els seus flocs i les seves cintes són com els pètals de les flors que atrauen les abelles i les papallones i, sens dubte, seran un gran incentiu per al tot inclòs. Els músics de carrer, solitaris, petits herois en miniatura, romàntics... ho passaran pillo perquè places i cantons estratègics seran presos pels tuneros que ens ompliran de clavelitos i altres aromes. També els dansaires de ball de bot, els del rebossillo, poden començar a comprar bolletes de naftalina per desar per a sempre més les faldes i els guardapits dins l'armari, perquè cada vegada que vendrà un hoste il·lustre o un turista digne de ser homenatjat ja no l'aniran a rebre a peu de pista els pagesets, sinó els tunantes. I alerta també que els músics de terrassa d'hotel, que fan un bon estiu cantant cançons alemanyes conegudes, engrossaran la llista de l'atur perquè seran substituïts pels tunantes. Si aquí s'acaben, ja en cercaran a part o banda, qui sap si Valladolid n'està ple.

De totes maneres, ens pensàvem que des d'UM, que de tant en tant es vesteixen d'aquella pàtina nacionalista, seguirien una mica les regles tàcites no escrites i que la feia semblar tolerant i, fins i tot, una mica civilitzada i deixaria que alguna de les coses que havia fet l'esquerra en matèria cultural seguissin el seu rumb, sempre i quan la seva empremta no sortís dels cercles «restringits» dels irreductibles lletraferits, que tanmateix no són dels seus -i qui sap si de ningú, perquè sempre van a la seva bolla- i, des d'un punt de vista electoral, no els suposa cap rèdit ni cap pèrdua.

És per això que ens ha sorprès molt ingratament la defenestració sense escrúpols de na Caterina Sureda, la fins fa poc directora de la Casa Museu Llorenç Villalonga. I no l'han treta fora per inoperant, per inepta, ans al contrari. La tasca de na Caterina Sureda és una evidència que no cal ponderar. Ha aconseguit un gran mèrit: edificar un projecte cultural que no tenia gaires precedents a Mallorca i que pot servir d'exemple no només a altres cases-museus que es puguin fundar a les Balears, sinó que és una alternativa ben vàlida per experiències d'aquest estil arreu del nostre territori nacional. I l'han treta a fora per una senzilla raó: no era dels seus. No era una tunante, ni una folklòrica.

La paradoxa ha volgut que la portada d'aquest diari dugués retratada la defenestradora en el primer acte que va presentar, no programar, la digitalitzada de torn, a la mateixa Casa Museu. En Guillem Ginard es va posar nerviós, ella va aguantar etipo, que es diu. Posava una cara, que no sabria explicar com. Per un moment em vaig imaginar que en aquell mateix indret potser a Llorenç Villalonga se li va ocórrer la frase referida al marquès de Collera. «El marquès no era beneit, però li convenia semblar-ho de vegades perquè era polític». Paradoxes del destí. O hem de pensar que la societat illenca, potser des de la mort del mateix marquès a la posada de Can Valent, ha degenerat?

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris