nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:
16°

Déu ha mort, visca l'Església!

L'1 de novembre de 1950, amb motiu de la proclamació del dogma de l'Assumpció, 600.000 persones es congregaren a la Plaça de Sant Pere per assistir a la celebració, presidida per Pius XII. El 1963, un milió i mig de persones acomiadaren Joan XXIII en una manifestació de dol i de consternació per la mort d'aquell fill de pagesos, originari de Sotto il Monte. Aquests dies, a Roma, només el nombre de ciutadans d'origen polanès que han arribat a Roma, per acomiadar Joan Pau II, podria fulminar tots els registres de convocatòria anteriors. Per a l'Església, en un sentit estricte, l'estadística no és allò més substancial, però la jerarquia catòlica sap cert que a partir d'ara l'Església rebrà un tractament polític diferent, sobretot a Occident, on era més qüestionada. El temps, tanmateix, s'ha encarregat de depurar tot allò d'anecdòtic i superficial dels pontificats del segle XX, fins al punt que, entre d'altres, hom extreu la conclusió que els papes no han estat valorats, preferentment, per la seva capacitat de convocatòria, perquè, recordem, sempre ha estat elevadíssima, fins i tot en temps que viatjar a Roma era complicat. Amb tot allò que hem vist aquests dies, hom comença a qüestionar-se si ha fet fallida definitivament la tesi liberal tradicional. Aquella en la qual molts es manifestaven creients en Déu, però allunyats de l'Església, entesa com a jerarquia clerical. Aquest referent dominant des dels setanta, podria haver estat substituïda per un nou paradigma: «Occident -i per extensió el món, creu i necessita una Església que reforci la seguretat i l'estabilitat, encara que Déu hagi mort-. Joan Pau II podria haver deixat una Església menys divina, però més idolatrada.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris