nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín: 10°
11°

No llegiu Verne

Immunes a les intencions de la ministra del ram -i fins i tot a la llei, per això-, a la publicitat institucional i editorial, als desigs d'alguns pares i mares i mestres de tota casta, els ciutadans joves d'arreu de l'estat fugen de la lectura: la gent jove no llegeix. La gent, de tota edat, no llegeix gaire, més tristament, i no sabem per quines set-centes això és encara més trist en el cas dels joves. Per què? No ho sabria dir. Els llibres són com el tabac, a l'inrevés, doncs, i algú ha de carregar amb l'error i la culpa dels magres índexs de lectura, índexs alarmants que els dejuns de llibres no llegeixen, per si faltava res.

Aquesta desemparança no prové de cap estadística, ni és el comentari tinyeta a cap de les periòdiques campanyes que les autoritats engeguen per pregar l'hàbit d'agafar un llibre. Aquests dies no en veig cap en marxa.

Campanyes que com a mínim han de ser limitadament útils, perquè bé que es repeteixen, per consol de l'administració i goig dels publicistes que les barrinen i que alguna cosa se n'embutxaquen, ben segur. N'hi ha que rumien que aquestes campanyes són -també- una confessió de fracàs: potser.

N'esperarem la pròxima, quin remei, però, ara com ara, podem limitar-nos-hi? Hi ha problemes més urgents, diu el llepafils de torn. Sí, responem, però ja fa temps que hem après a ignorar aquest pobre argument que podríem anomenar dels ultimistes: com que sempre hi ha un assumpte més greu, de què hem de parlar? De la mort (que no té remei)? De la consumpció del sol? Que ens ho diguin ja d'una vegada.

Sempre he repensat que una de les diferències més visibles dels paisatges urbans, diguem de vint anys ençà, és que ja és definitivament estrany topar amb una persona que dugui un llibre a la mà. Els diaris se'ns mouen davant dels ulls, molt més a les primeres hores del matí, i els quioscos van plens, curulls, de publicacions de tota mena i color, però ja ningú no diria que la nostra és la civilització del llibre, i això tot comptant -després de fullejar sumàriament aquests mateixos diaris- que del nostre paisatge social pugui dir-se'n civilització. Els amics i els companys de feina, i més els nous coneguts que temptegen de captivar algú i que es desviuen per causar-li una bona impressió, recomanen llibres, en fingeixen la lectura, i algú arribarà a llegir, sí, sens dubte. Però d'aquí a admetre l'amor als llibres -l'amor veritable, que exigeix esforç i energia i que et desgasta- com una impressió general del nostre temps hi ha molta distància.

Els joves, la majoria, no llegeixen. Cal interpretar-ho abans de posar-hi remei? I amb quina pressa cal remeiar-ho? Hi posen, en el rebuig, algun gest inequívoc que, a més, estem obligats a interpretar? Hi ha quelcom més que un simple o ximple canvi de costums? Algú serà capaç de parlar-ne sense compadir-se o alegrar-se de la cultura de la imatge? I, en tot cas, més enllà de les descripcions de la situació i de les curioses teories que miren de guarir-la, què tenim a les mans? Una foguera que només crema els qui la veuen? La cendra d'un foc que s'extingeix sense quarter? Un d'aquells litigis que mesclen perfectament la gravetat i el ridícul? En el confús i contundent rànquing de les preocupacions dels ciutadans, heu vist mai una referència als índexs de lectura, a les xifres de producció editorial, al desconsol de les autoritats culturals pel jove desdeny vers la lectura?

Els pares volem ser manifassors de la lectura dels nostres fills: exigents i a cop de campana els en posem un horari, mirem d'encomanar-los dissimuladament el nostre entusiasme, els suggerim lectures concretes que confessem imprescindibles, gairebé una qüestió de vida o mort, que escolten amb escepticisme, comprem llibres i els empenyem a les biblioteques, amb la dèria obstinada i obsessiva (sí, una doble redundància, ben justament!) que la lectura els farà més intel·ligents, més assenyats, més reflexius, més desperts i vius, més estibats d'idees, sentiments i emocions: millors. Hi veiem -en el costum de llegir, no pensem ja en l'amor als llibres i a la lectura- només un objectiu escolar, un mandat de l'administració, un imperatiu legal?

No hi tinc cap solució ni sabria precisar amb exactitud el problema. El fet és que els diaris i les televisions ens fan memòria entusiasta del centenari de Verne, i hom té la molesta sospita que el públic, la majoria, i molt més els joves, s'ho miren, en el millor dels casos, com un espectacle postís, com una simulació que evoca més aviat unes exèquies que un natalici. «Llegiu Verne», senten els joves, amb el mateix to que s'escolten missatges com ara «Pagueu impostos», «No conduïu beguts», «Respecteu la gespa». I encara més: la llei vol ara, com un objectiu d'estat, dificilíssim, gairebé titànic, que els escolars comprenguin els textos, una capacitat que temps enrere se suposava prèvia a l'educació.

S'hi pot aprendre d'una altra forma que no sigui llegint? És llegir, encara, l'objectiu, o hi hem renunciat, substituint-lo per la comprensió?

Hi hauria quelcom més ridícul que una llei que es proposés fer que els joves estimin els llibres? A la fi, podríem, pot algú, llegir, i per tant comprendre, Verne sense estimar-lo?

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris