Com qualsevol altre ciutadà, els propietaris dels xalets de Llucalcari tenen dret a defensar als jutjats els seus interessos. Però, després de tots els pronunciaments que hi ha hagut, la història ja té components de sainet. El ciutadà la percep com una altra materialització del principi que pagant Sant Pere canta, en el sentit que la riquesa pot ajornar de forma quasi indefinida l'execució d'una sentència que ha estat condemnatòria en totes les instàncies. D'això, no en té cap culpa la Justícia, però no contribueix gaire a augmentar la fe en ella, que ja ha imposat en alguna ocasió el pagament dels costs als recorrents. Ben aviat, es faran acudits sobre els xalets de Llucalcari i el missatge que expressaran no serà gaire edificant. La veritat és que cansa i avorreix haver de tornar a escriure sobre aquesta qüestió, que també parla molt malament de com vetlla l'Ajuntament de Deià pel compliment de la disciplina urbanística. Tot són excuses, dilacions, emperons. Mentrestant, des que es pronuncià la primera sentència relativa al cas, Mallorca ha estat objecte d'abominacions urbanístiques que, per ventura, no s'haurien perpetrat amb tanta pocavergonyeria si l'actuació en aquest cas hagués estat exemplar. Bé, això cansa i avorreix.